marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

10 de novembre de 2010
0 comentaris

ESTIRABOTS

Els dies empenyen força, pensa tot d’una que bota del llit i s’acara amb el blau net de les nou tocades. L’avolesa del vent que ahir féu estralls en els passeigs marítims no ha deixat cap taca als colors de l’aire i ha foragitat circumstancialment els núvols. Anit, en plena ventada, sentint les rufagades que li envaïen l’escorça del cervell, se li ocorregué anotar al marge del diari que llegia: la pedregada sobre la mar sorprèn la nit mentre sopa. Renega del temps i de la fosca, la nit, i amb tota la raó.

Rucades, s’alliçona, mentre cerca a les palpentes una camisa de l’armari rober. En posar-se-la nota ben clara l’olor corporal de son pare. Sense voler ha despenjat la que li manllevà l’estiu de feia tres anys quan un ruixat sobtat el deixà xop. Mai no l’hi reclamà, son pare, i el dia que hi pensà, quan la tingué planxada i plegada, a punt de retorn, sa mare l’advertia que un camió que se saltà un stop l’havia destrossat.

Tornar a sentir l’olor dolça de son pare, mestre de l’afecte i de les sortides enginyoses –sense solta ni volta, aclaria sa mare-, li omple de calfreds la boca de l’estómac. En anar per afaitar-se, s’adona que se li han encristallat els ulls i la pena el torna a vèncer. No passa dia que no pensi en ell i en la darrera ocurrència que li digué hores abans de ser carn morta: Mai no he topat amb cap triangle que vulgui ser quadrilàter, ni cap circumferència enamorada dels racons. En canvi, m’he trobat amb manta peixos voladors que anhelaven ser violadors. Retopa-la, a aquesta bretolada, el desafià son pare, i ell s’atreví a balbucejar: El voltor tenia el volar tan maldestre que feia petar de riure l’àguila peixatera. Els seus polls, però, ho daven al plany.

Es talla mentre s’afaita i deixa que la gota de sang li recorri la galta fins a l’ou del coll on, exhausta, s’aquieta. Clavant-hi la mirada gosa mussitar: Ompliria de busques els rellotges perquè tothora toquessin hores. No troba ningú que retopi l’estirabot, però en el mirall, en lloc seu, hi apareix la solitud segons Man Ray.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.