marginàlies

El té ben pres la imatge del ribot aixecant-li encenalls de pell sangonosa de l’esquena. I a cada passada, torna a sentir el frec esmussador del garlopí fent burballes de faig que, de petit, en passar per davant la fusteria de mestre Arnau, tant l’extasiava. Era una mena de plany sec, un lament agut vegetal i efímer que en lloc de llàgrimes deixava esquinçalls de fusta. Parlava de cap de nas, el mestre fuster, i moltes vegades sol. No era gens alt i ses celles enreveixinades i cobertes permanentment de serradís el convertien en una mena de gnom feiner.

És la tendinitis  subespinosa, que el mata. Ni dormir a plaer, no pot, des de fa dies. És aquest clau que es fica a un pam de l’esquena, just davall l’omòplat, i que li trenca l’alenada, que el fa desvariejar.

I altre pic el ribot a l’esquena i tels de pell en suspensió que es fan memòria endins fins a tornar a trobar mestre Arnau que parla sol, com sempre, amb les ulleres a la punta del nas, mirant-hi per sobre i escrutadorament qui l’escomet.

Presumia de ser fuster, així, in tòtum, deia, volent dir que tant li era fer un secreter com un carro. Figures i tot, havia provat de fer, amb certa gràcia, afegia tot ufanós. I no eren de verges i sants, precisament, advertia abaixant les celles ensarradissades. És clar que tampoc no s’havia atrevit a fer cap nu, tot i que se’n veia ben capaç. Som baixet, deia, però gens pur i conec bé els regruixos que fa la carn quan li cerquen les pessigolles.

Una parella de pagesos amb la muda dels diumenges, havia fet. I una colla de collidores d’oliva en homenatge a sa mare. I dos moixos i tres cans. Però no les tenia a la vista perquè ningú no pogués dir que volia presumir d’una cosa que no era.

Ell no era cap artista, era un  fuster in tòtum. Anà a escola just per saber les quatre nocions més elementals i per saber llegir molt i escriure poc. Per tant, les figures les tenia damunt un canterano del quarto dels al·lots que obrien poc. De l’únic que podia presumir mestre Arnau, el fuster in tòtum, era de no haver-se engrunat mai els dits amb cap màquina, ni haver-se ferit les mans amb cap eina de tall. Tot un miracle! I l’atzar recompensà tanta benignitat enviant-li la mort sobtadament mentre encolava els barrerons d’una cadira baixa. Quina bona mort, es diu mentre torna a sentir una punyida en el subespinós. I tot seguit, una altra passada de ribot per l’esquena. La pell i tot, gemega.