marginàlies

Mira, el milà ja és aquí. És hora de parar taula. No s’erra de cap segon, l’animalet: en ser la una en punt es deixa veure tirant cap al penyal. I d’allí torna dret cap a la nostra balconada presumint d’estampa i de vol. I d’ençà que ell no hi és, com si el cercàs. Davalla més lentament, amb molta d’eima i onant la  cua amb una elegància mai vista. Quan ell hi era, tots dos s’esperaven. A ell els ulls li espirejaven, com a un infant, quan el veia. De tot el dia no canviava d’expressió. Es perdia, perdia el món de vista i les baves. Perdia els ulls en qualsevol punt i allí hi deixava el seu fons de mirada cel, d’innocent perpetu
i de llagrimer prim.

Però quan queia la una, s’afanyava per convertir les ganyotes en somriures i es trobava amb el milà. I s’agitava quan el veia partir cap al penyal cercant qui sap què. La mà esquerra, la del mocador que gairebé mai usava, li prenia el trot i només s’aquietava quan el milà tornava, gallejant com un pinxo. I  recuperava l’esguard d’abans de ser tocat, aquell posat de galant de cine. El front se li tesava perquè cap arrua no el solcàs i amb les distretes aclucades d’ull semblava com si enviàs missatges al milà, que els rebia fent anar el bec com si fos una batuta. Què dimonis es devien dir? I quan semblava que ell partiria volant, tanta força li naixia de la voluntat de ser vel en vol, l’au iniciava la segona volta. I ell seguia milocant, enfilant agulles de fil d’or, fent rondalles amb la humitat dels ulls que gens no se li engalavernaven cercant els ulls del milà. I quan desapareixia de l’àmbit de la balconada, ell tornava a  cercar ganxos per a la seva solitud matadora. I des que ell no hi és, és el milà, que va agitat, amb el desassossec en el bec, com si també bavàs com ell des que quedà tocat. Mira’l, avui que la nuvolada blanca ressalta prou el penyal i podria presumir com mai de ser elegant, vola a la torta i com si ho fos per vici. Què es devien dir?