marginàlies

La plaça bull de gent, l’horabaixa del dissabte. La municipalitat comença a muntar les paradetes de Nadal amb tot de pastorets i altres elements de pessebre que enjogassa la sentimentalitat. La major part de la lluminària nadalenca està instal·lada i ajustada a la crisi, segons fonts de l’ajuntament. Tot sigui perquè gastem, que el Nadal és per això, per fer despesa, com més millor. De fet ja se sap què gastarem enguany: molt menys que l’any passat, al voltant de sis-cents euros, quantitat comparable a la mitjana europea. Admirables, aquestes prediccions. De fet, els economistes –o analistes econòmics?- han esdevingut els àugurs per excel·lència d’aquesta contemporaneïtat de buidor i baionetes, i no en pronostiquen cap de bona!

El fred encara no és rigorós i no abunden ni les bufandes ni les criatures embadalides, les fotografies de les quals d’aquí a poc, com cada any, ompliran els suplements dominicals. Ja es comencen a veure per  les vies comercials els grollers i cretins pares noels –o santaclaus grotescos- que reparteixen caramels i comentaris desafortunats als infants. I la menudalla, que és llesta, llestíssima!, els prenen més per infausts que per bonifacis, passant majoritàriament d’ells. I els pocs marrecs que els atenen deixen ben palès que ho fan per mera commiseració.

L’acordianista del cap del carrer té millor dia que la violinista:  l’artrosi ja pot més que ses ganes ferrenyes de bescanviar sensibilitat per almoina. El caricaturista retrata una jove molt bella de trets eslaus i no mira per res el dibuix: no es perd detall de cap racó d’aquell rostre amatent que li envola els sentits i quelcom més. S’hi assembla molt, a la jove, allò que ha dibuixat sense mirar, però no diu res del que hi veu, en aquella cara entremaliada, i l’hi regala. La jove li ho agraeix fent-li una mena de reverència. Hauria volgut un bes, el retratista, però es conforma  endevinant un què nou que mirarà de reproduir en el xibiu que habita no lluny d’on dibuixa.

Vora el castanyer, un vagant veu passar la gent arrambat a tres tetrabrics de vi i esguardat per dos huskys siberians. Per collar porten dos mocadors de mocar llardosos i per cadena una corda. Jeuen com si també haguessin tastat el vi, brutíssims. Com totes les mascotes, han pres les traces de son amo i encomanen ràbia i misericòrdia.

El grup de joves que davant el McDonald’s protesten per la carn que consumim, tot apel·lant al respecte escrupolós als animals, si afinen el dos cans fent de cuidadors del rodamón, acudiran tot d’una a la batlessa perquè els alliberi d’aquesta responsablitat que de cap manera no poden assumir. Del seu amo no en reclamaran res, senzillament que els mossos de la gossera se’n facin càrrec.