marginàlies

El sol, que a les 07:07 ix per l’esquerra de l’avió, no s’està d’emetre raigs taronja. La nau porta nou  passatgers distribuïts a la babalà des del cap fins a la cua. La butza enorme i desolada de l’Airbus 320-200 impressiona i descongestiona alhora. No se sent ningú i l’únic soroll que es fa lloc entre el bramul somort de les turbines és el pas dels fulls del diari que llegeix l’únic viatger de la classe preferent. La sobrecàrrec, per poc passatge que hi hagi, no se salta el protocol i un cop enlairats indica que, en assolir la velocitat de creuer, se serviran begudes.

El temps volant, passaria, sembla que pensi la jove, tirada d’ulleres de sol, que s’ha acomodat per becainar. El vol és breu, fet a posta per a la capcinada. Dau-me temps i us promet que ni m’avorriré ni el tudaré, sembla que raoni el passatger amb fila de professor emèrit que seu just al darrera de la jove.

Badocar alliçona, fa l’efecte que replica l’al·lot que seu a la darrera filera. Mira interessadament per la finestra, la dama de cabells de plata. Coneix el tacte de l’exquisidesa i la flaire dolça i encomanadora de la folgança, sens dubte. Nota la dama que no hi ha horitzó, a uns quants milers de peus, simplement una pinzellada ataronjada en la confluència dels blancs dels núvols i la volta celest que es desvetlla.

No ho capta així el passatger que fa sis, l’home magre, de mitjana edat, alt, amb el cap forçat a estar-se quiet en el respatller, ulls cluc però amb el rictus sever. Es mossega anguniosament les ungles com si ordís revenges. Una de les hostesses el mira amb indulgència i ell respon amb un inici de somriure fatigat.

Una retxa dubitativa de núvols amb el gris pujat vol jugar a ser serralada o almenys així es dedueix del mirar benèvol de la monja. I no se’n surt, indica a les clares l’arc amatent de ses celles.

Al marge de tot aquest  trànsit de raons i pensades se situa el passatger alemany que es dirigeix a la sobrecàrrec per demanar-li quelcom. Li deu haver plagut la resposta perquè retorna de seguida i amb amatença a la lectura d’uns fulls enquadernats en espiral i que presenten circuits elèctrics o semblants.

La claror dicta  sentències, sembla voler dir la passatgera número vuit que, com a resposta a una sacsada de la nau, aixeca el cap de la revista corporativa de la companyia aèria i cerca en la mirada algun altre advertiment de perill. Troba l’esguard tècnicament educat de la sobrecàrrec que es dirigeix a la cabina del wc per advertir al novè passatger que s’ha iniciat la maniobra d’aproximació a l’aeroport  de destí.

La serralada que sobrevola l’aeronau enalteix la figura del voltor negre, que s’allunya tant dels humans com dels seus gins voladors.