marginàlies

M’aixec com si m’haguessin maçolat i mentre prenc el cafè, m’entretenc contemplant uns instants la vida silent dels llibres; el seu glatiment compassat en els prestatges. Per ventura n’hi deu haver qualcun que voldria fugir, però ben aviat s’hi repensa. Del caramull cada cop més voluminós dels que esperen atenció en prenc el que fa de capcurucull, un poemari premiat no fa gaire. Dotze poemes, cent setanta-cinc versos; quaranta tres  pàgines impreses, tretze tan sols de versos. Presentació –quatre planes- absolutament prescindible del màxim representant de l’entitat convocant del premi. El primer poema dibuixa molt millor la cartografia del tedi que no el camí fressat de l’exigència.

Dansen els silencis sobre dunes que mai no he vist ni probablement mai no veuré, car el desert no em convida a cap placidesa; no en veig cap que sobrevoli el campanar de la vila que, no sé per què, se m’apareix com si em volgués prevenir de qualque perill. Ben aviat m’envesteixen sons invertebrats, llegint el quart poema, cuques molles fastigoses que em recorden la peremptorietat del goig i la pervivència de la ràbia. Excés de rellotges llimacosos i temps esmorteïts pel benestar i el cofoisme. L’anada dels senders que em proposa el text és un calc de la tornada i així no vaig enlloc. Em costa acceptar els versos; no hi ha manera de prendre com cal els poemes. Tot s’esmuny i només queda la remor de la ceguesa dels dies i l’estrèpit de les veles taronja de naus desarborades que sembren paranys a les gavines. L’elementalitat de les imatges que em proposa és molt més renouera que l’erosió lenta dels mots amb els que juga. El darrer poema, denou versos desesperats, m’omple la boca de sal. Deix el poemari al lloc de la llibreria que li correspon ben convençut que entre tan bona companyia madurarà. O sense tant maçolament el podré llegir amb altre ànim.