marginàlies

El devetlla el mal de cap, l’epicentre del qual se situa al bell mig de l’entrecella, i encara no han tocat les quatre del matí. Se sent les parpelles emplomades, rancalloses, però la son ja ha fugit. El seu front és una enclusa amable que rep engolidorament tots els cops del dolor. El martelleig compassat de les punyides marca el territori del mal.

La nit ha normalitzat el silenci i pot percebre nítid el sofregit de dins les orelles, que li volta el cap com si el volgués aureolar. En té per hores, de caparra. L’analgèsic que es pren amb desconfiança farà efecte quan el punt dels batecs ja s’hagi desplaçat al pols esquerre. Allí s’hi estarà fins que la fatiga el venci. El trànsit serà lent i martiritzador, com si es fes amb rella.

L’ona expansiva  del sisme li gelarà el parietal esquerre i li empedrarà l’ull de la mateixa part. Decideix aixecar-se del llit per estirar-se al sofà de la sala d’estar. El mareig és més intens del que esperava i abans de donar passa ha de tocar paret. Camina feixugament i a les palpentes. És anant cap a la sala, que pensa que hauria de poder abastar l’escorça de la terra per fer-se amb una pallisseta de molsa, el millor remei per les maldecapades. Ahir ja en veié els primers redols lluents i atrevits.

El cap li pesa una animalada quan passa pel corredor. No encén cap llum. En trobar el sofà s’hi estira poc a poc. El contacte del cap amb el braç del seient no és gens amable, agreujant-li les fiblades de mal. Alenant compassadament, aconsegueix amortir les cinglades de dolor.

No tornarà, la son, amb tant de tragí, però prova de distreure les manotades del mal repassant la manera tan peculiar de prendre la copa de vi que té Scarlett Johansson a la pel·lícula barcelonina de  Woody Allen. En begué, de vi, des que començà fins que acabà! No li agradà gaire, el film, però quedà penjat de Cristina, de la seva expressió entremaliada, del seu estupor davant l’arrauxament boig de Maria Elena, la pintora de sang excessivament calenta interpretada per la Penélope Cruz més xarona. Les aixecades de cella de Scarlett el porten pels camins boscosos de l’evasió.

Com els jocs dels seus dits, que no pertanyen, precisament, a mans de pianista. Li costa poc redibuixar la figura menuda de Cristina, que es fa seva la pel·lícula a cops de marcar latituds  scarlettjohanssonianes. I tanmateix el record de Scarlett és inconsistent: el mal de cap se’l beu amb una voracitat inaudita. La dolença, per petita que sigui, només vol parlar d’ella.