marginàlies

Lluny, sobre el dic que perllonga el declivi de la serra, s’estén la rojor que anuncia ventades. L’oratge se’n fa càrrec i prepara el redós perquè no hi hagi denous. Just aquí, el fasser vincla enjogassadament i desafiadora les palmes més altes. Hi repta decidida la rata per protegir els seus nadissos. La solitud aclareix l’espasme i certes angúnies, i esvaeix el vertigen que provoquen els versos. Al temps, tot el silenci del fons de la mar es torna rugit i assot en batre la costa les ones. Hom diria que el moll anhela deserts i que els armadors de llepasses es fan d’or amb l’infortuni dels nàufrags que no aconsegueixen arribar a la platja. Una jove es mira a l’aigua emmirallada de la rada i s’adona que el pintallavis no tem ratllar pell fràgil ni ser el missatger de la pallassada, si cal. I la mà li torna arrere per permetre que la llengua es faci càrrec del seu ardor, El passejant amb gos que es topa amb ella percep que no hi ha boies suficients per marcar tants nedadors exhausts. Un avió de paper s’enlaira fins al castell per no perdre detall de l’ocàs roig que embadaleix els ulls en construcció de la criatura que treu dents. Les baves li irritaran ses galtes i pertorbaran el fàstic preceptiu de les nines pomes.