marginàlies

En arribar a l’altivesa cruel de l’aranya Latrodectus hasselti, l’escarrufament ja m’omplia tota la base cranial i s’enfilava apressada cap a les temples. L’eloqüència amb què ho conta el diari mereix la transcripció literal: els mascles d’aquesta aranya tipus viuda negre es llancen de bona gana a la mandíbula de les seves companyes, que són molt més grosses. […] El pretendent fa vibrar els fils de seda de la teranyina fent saltirons. S’abalança sobre la femella, fa temptadores tombarelles prop de la boca de la femella i després retrocedeix fent la figuereta. La femella permet que el mascle la munti i li ompli una de les espermateques [una reverència per a aquest mot!]. Després, el mascle torna a ballar al voltant de la femella, que li permet omplir-li l’espermateca número 2, els genitals del mascle es trenquen per contribuir a segellar el tracte i s’ha acabat. El mascle s’abalança de debò cap als quelícers (les peces bucals) de la femella, que se’l cruspeix en un moment. I pobre del pretendent que no sigui prou agosarat! La femella interromprà la seva lànguida rutina, se’l cruspirà prematurament i a l’instant s’aparellarà amb un rival moguda pel despit. Collons, com se les gasta amb aquesta aranyeta! Ni que hi vagis amb madrigals!

Tot el bucolisme amb què tractam d’habitud les bestioles salvatges, en llegir relats així, més propis d’històries de sang i fetge que no d’investigacions científiques, se’n va en orris, s’esquerda com un mirall ferit per un perdigó. Sort que alguns animalons s’arrapen a la vida i no consenten que la còpula impliqui necessàriament la mort. És el cas d’una altra aranya petita, la Pisaura mirabilis, els mascles de la qual, per seduir les femelles, els presenten com a regal un insecte acabat de capturar embolicat en seda. En lliurar-l’hi, el masclet aprofita per copular. I per no acabar devorat com l’insecte, fingeix que també és mort.

El remat a un article sensacional (vull dir, directe a les sensacions), la cuita de dues titís de bigotis salvatge, mare i filla. La mare amb un nadó aferrat a sa pell; la filla, embarassada. De sobte, els investigadors observen que la mamà tití mossega el cap del tití nadó i es menja el cervell. En acabat, dóna el que queda del pobrissó tití a sa filla, que es menja una espatlla del seu germanet. Un dels investigadors que es miren la feta es pega tocs pel cap per haver deixat la càmera fotogràfica: se n’hauria endut tots els premis fotogràfics!. Un altre gosa afirmar que, en certa manera, un acte tan macabre és una manifestació d’amor maternal: la filla gran estava embarassada i els titís petits demanen tanta atenció que criar-los és cosa de tot el grup; per tant, si el nadó hagués sobreviscut, la cria de la filla no hauria tingut cap oportunitat.

Pel que pugui ser, a partir d’aquest reportatge tan aclaridor desconfiaré d’aquells que, en veure un menut bufó, exclamen sense cap mena de pudor: “fa mengera”.