marginàlies

Vagons en via morta que delegen esgarrinxades. Els rondinaments del vell que travessen la calma de la migdiada. Dues tortugues que s’atipen de lletuga abans de començar la hibernació. L’olor de creosota que s’apaga, estremida, d’esquena al temps que regalima com si fos bover. El rellotge de l’estació aturat a les nou clavades, un angle recte desafiant derrotes. Buscalls trencant camins, marges esventrats, ocells mullats que no poden escampar la pluja. Donen l’abast els embornals, però l’aigua no cessa de desafiar la prudència. L’olor de creosota que s’apaga. Crida el vol, el penyal, amb el seu color de carn que acull els aguilons. Busquen esperits en el bosquet de les alzines. Hom sent udols de licantrop i se senya l’al·lotea que xipolleja a la plaça. La mare superiora assaja el Magnificat a la capella de la Immaculada.  L’olor de creosota llenega com els llimacs. Magnificat anima mea Dominum, et exultavit spiritus meus in Deo salutari meo… Les mirades dels folls desballesten savieses. Els vidres banyats menteixen per molt que les nines hi aixafin el nas. Els trens fa decennis que no paren a l’estació. L’olor esvaïda de creosota en serva la memòria.