marginàlies

Quan la nit comença a ensenyorir el dia, apareix pel caminal que mena a la casa gran dels aixoplugats un home amb abric llarg obscur, capell d’ala ampla, solapes aixecades i el cap lleugerament cot. És alt i esprimatxat, i camina com si una pena molt fonda l’afeixugués. Plou com cal i demana el conreu però ell no s’immuta, com si l’aiguat no l’afectés. L’home que s’atansa pel caminal porta a la mà dreta una gàbia ocellera. Qui el veu avançar entre la pluja no pot distingir si hi du res, a la gàbia.

Ni quina cara té aquella mena d’espectre que, com més avança, més temor infringeix a ses passes. Abans que qui el mira pugui esbrinar més detalls, s’atura. Lentament aixeca la mà dreta tot mostrant-li la gàbia. Just en el moment que l’espectador és a punt d’esbrinar què amaga dins la gàbia i tot tement que no és cap ocell, un llamp l’encega. En recuperar-se, l’home de l’abric llarg obscur i capell d’ala ampla que portava una gàbia a la mà dreta ha desaparegut del caminal que porta a la casa gran dels aixoplugats des d’on l’observava.

(Prova d’homenatge als teatrers de les illes que ahir celebraren la segona Nit dels Premis Escènica. Abans, oficiaren el funeral per la cultura. En nom seu, així s’expressà el director Pere Fullana: “Deman a aquests pocavergonyes que no destrossin l’esperança que tenim molts de construir un país”. Bravo per a tots ells!)