marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

22 d'octubre de 2011
0 comentaris

BUNYOLS DE MONIATO A BUNYOLA

L’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en la seva obra “Die Balearen” (molt ben traduïda al català per Pere Bonnín Aguiló i Josep Moll Marquès) que edità el 1884, es refereix a Bunyola d’aquesta manera: “Les cases del poble, en nombre de 438, es troben bastant disseminades, però el nucli principal està al vessant oriental de la vall, en part arrambat a l’alturó de Es Castellet. En conseqüència, hi ha molts carrers en forma d’escala, que estan pavimentats en pedretes. Per això, des de la part més alta de la població, on creixen moltes figueres de moro, es té una bella vista de la badia de Palma i de Bellver. Les cases són petites, la majoria de dues plantes; moltes estan emblanquinades i dotades d’un arc rodó i de finestres ampitadores amb replanell, que no falta mai. En algunes s’enfila una parra. A la cantonada del carrer de Maçoneria, devora la placeta, es pot veure una casa antiga amb adorns renaixentistes. En el centre, situada transversalment a la vall, hi ha l’església, força gran”.

I en descriure  minuciosament Es Castellet recorda que d’allí es veu Son Trobat, una de les possessions del terme l’extensió de la qual també feia part, temps enrere, del seu nucli urbà. I a la clastra de Son Trobat hi ha una casa capaç d’obrar prodigis, una llar a la que hi tenc –sortosament- taula parada sempre.

Quina voltera he fet per dir ras i curt que hi he anat, avui, a la casa prodigiosa d’aquesta clastra extraordinària a fer –i a menjar- bunyols de muniaco, que és com designam els bunyolins els moniatos; o boniatos; o moneis. Només de muniaco, els bunyols, sense gens de patata i segons una recepta vella com la son. I ens hem demanat si abans que arribàs el muniaco, com la patata, d’Amèrica, els mallorquins ja en fèiem, de bunyols, i quins ingredients empraven. També hi hem anat a fruir de la ventrada de la cussa Bruixa, una border collie que fa unes setmanes parí tres cussetes i un cussó. Una d’elles, na Metla, serà curiablanquera d’aquí a poc. Hores de recàrrega d’energia i d’eliminació de cares esmusses; temps temperat aviador de coratge; temps d’escampar el coragre que deshidrata. Des d’allí no sembla creïble que el món vagi tan de rota batuda.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.