marginàlies

La Restinga és un llogaret del municipi d’El Pinar de Hierro, l’illa més petita i més occidental de l’arxipèlag de les Canàries, i la terra dels bimbatxes. Té poc més de cinc-cents  habitants, en les seves aigües -declarades reserva marina- s’hi practica la pesca i els submarinistes –sobretot els fotògrafs subaquàtics- hi fan L’Havana.. Les darreres setmanes apareix en profusió en els mitjans de comunicació perquè a dos quilòmetres i mig de la seva costa i a uns 150 metres de profunditat hi ha força activitat volcànica. Per evitar mals majors, el poblet va ser evacuat i a partir d’avui els restinguers retornen controladament a les seves cases.

Sempre d’acord amb el procés eruptiu, el temps que hi puguin romandre s’estendrà o no. Els deixen retornar amb molta cautela perquè sembla que la intensitat del tremor a la mar ha davallat, però no cessat. Tanmateix, el reallotjament total i definitiu dels veïns no es durà a terme fins que l’activitat volcànica  deixi de comportar riscs.

Aquest podria ser el resum –molt sucat- d’aquest fenomen natural que, en altres circumstàncies, ocuparia molt més espai del que ocupa a diaris i televisions. La convulsió mantinguda i les sacsades incontrolades que provoca la desbandada econòmica global, menysté periodísticament allò que millor pot exemplificar l’estat actual de les coses: res millor que un tremolor de terra, l’avís del déu Hefest en forma de rot volcànic per recordar-nos que tot és incert i trontolladís; que la terra glateix escorça endins i que en l’ordre natural del món i del cosmos els humans no som més que joguines en mans dels déus.

D’altra banda, l’expectativa de veure néixer en directe una illa hauria de fer córrer l’amplíssima cort de bocamolls, malparlants i curts de gambals que omplen les graelles televisives capvesprals per no perdre detall ni calada a un espectacle tan singular. Almenys distraurien el personal amb quelcom novíssim i ben allunyat del detritus repulsiu que ofereixen per major glòria dels que imposen la imbecil·litat com a norma suprema de relació.

Fora bromes: que en temps tan mal dats com els d’ara on tot –o bona part- pot canviar radicalment en una aclucada d’ull, que pugui néixer una illa d’avui per demà a qualsevol punt dels mars, no deixa de ser edificant; extraordinàriament reconfortant. Altra cosa és que l’illa acabi arribant.