marginàlies

Ahir, per millor celebrar aquest absurd dia de reflexió –com si pensàssim molt el vot i just quan ens diuen que ho hem de fer- vaig anar a Can Joan de s’Aigo, el del carrer de Can Sanç. Estava estibat, com sempre que em decidesc anar-hi; sort que al moment es buidaren les taules suficients per no desesperar. Assaborint el gelat d’ametlla i el quarto comprens per què el negoci té tres-cents onze anys, tant de renom i és tan exitós. Com ara, que, com em deia un botiguer amic, deixar en herència un petit comerç, per a molts hereus, lluny de ser una oportunitat és una càrrega. És que els joves són uns tastaolletes insatisfets, li deia jo; uns cul inquiets que enlloc troben (als més grans també ens costa) assossec.

Res, que escurant el tassó del gelat, pensava en l’antic local de Can Joan de s’Aigo al carrer de la Vidrieria, a unes passes d’on és ara. No hi anava molt, però record perfectament com havies de davallar uns escalons i que el local era fosc (almenys així el record jo), amb l’obrador a l’esquerra i les taules de marbre a la dreta. No sé per què en el record d’una d’aquelles visites matineres (motivada, segurament, per la visita a algun metge especialista) hi tenc guardat un senyor com els enteníem molts anys enrere –vestit de fosc, amb corbata i amb aire de saber molt- que donava bon recapte a una tassa de xocolata amb un quemullar que no sé distingir. Retornant aquest record gens arnat, revenia també la manera de fer certs negocis en aquest temps tanmateix no gaire antic. A establiments com Can Joan de s’Aigo es devien cloure molts negocis, es resolien manta expedients municipals i altres assumptes del palau episcopal, que els capellans eren llépols de mena i per una xocolata amb quartos feien l’ullastre esbrancat. Una manera de resoldre afers, aquesta de convidar a una xocolatada, sense anar més lluny, que no m’estranyaria gens que els cappares municipals i autonòmics que ara mateix ens escanyen i se’n riuen dels que volem les illes i la llengua nostra emancipades, tornin a recuperar. Al cap i a la fi menyspreen les institucions que representen i l’únic que percacen és el negoci i la provincianització per major glòria de la metròpoli. Ho són tant, provincians i toixos, que adheriran a Palma el nom de l’illa major senzillament perquè fent una xuscla a qualsevol cafè dels que volten Cort decidiren tocar els collons al bou, que els té ple de mosques. En fi, que el gelat d’ametlla i el quarto em presentaren aquestes reflexions el dia anterior a unes eleccions cantades. I en això, hauríem de pensar: si d’antuvi tothom fa mesos que sap qui guanyarà i gairebé per quina quantitat, per què anirem a votar?