marginàlies

Que no segueixi el debat de la investidura de Pedro Sánchez no crec que empitjori gens la meva condició de ciutadà d’un Estat que, lamentablement, per moltes escenografies i trucs de màgia, no tolera ni la meva llengua ni la forma en què vull veure el món i interpretar-lo d’acord amb la meva cultura. I encara més lamentablement, no crec que aquest greuge –que en molts adquireix tints d’odi que no dubten a escampar arreu emparats per fiscals, jutges i mitjans de comunicació molt potents- toqui a la fi amb la presidència de Sánchez. No és escepticisme; és incredulitat.

Què hi fan els jutges traient les togues al carrer per dir que no toleren l’amnistia que han pactat els socialistes i els independentistes catalanes amb representació al Congrés dels Diputats? Fins quan haurem de suportar que els mascles de la dreta més extrema i el feixisme espanyol rampant que feren el servei militar ens recordin veu en crit que juraren per Déu defensar la seva pàtria fins a la darrera gota de la seva sang? També ens ho recorden els guàrdies civils, altres forces de l’ordre i els militars. Què ens volen dir, que estan disposats a fer vessar la nostra? I els ultracatòlics aprofiten les sortides del fatxum per passar el rosari en castellà i en llatí, clar. Si no aprofiten aquestes ocasions, quan poden sortir i que els facin cas?

Ho podem prendre com unes escenes sortides d’una pel·lícula encara no estrenada de Luís García Berlanga, però el fons no ho pot dir més clar.

I la llàstima, tanmateix, és que la seva Espanya, aquesta del rosari i de les hòsties (consagrades i laiques) no es romprà, per molt d’hora que sigui que es trenqui.