marginàlies

El cuidador aprofita la pausa tranquil·la abans de dinar per llegir Proust i la seva presonera en el punt que diu que la mentida és l’instrument de conservació més necessari i àmpliament utilitzat: “Hi ha res més habitual que la mentida, ja es tracti d’emmascarar, per exemple, les debilitats quotidianes d’una salut que volem fer creure forta, dissimular un vici, o buscar, sense ofendre ningú, allò que preferim?”.

La dona cuidada juga amb els dits massacrats pels anys i l’artrosi. Adesiara repeteix l’edat que té -gairebé en el cancell dels noranta-dos- per acceptar que no és cap anomalia que li costi llegir el passat, que el present està sempre assegut afectat per un cansament a instants insuportable i que el que li espera és tan boirós que s’estima més no atendre’l.

Mira per la balconada que li presenta un panorama prou limitat però el perfil de les construccions que el clouen passa per agradós en constituir el seu espai, l’àmbit en el qual encara val la pena empolainar-se, i pentinar-se, i arreglar-se les ungles encara que les feines manuals comencen a ser escasses. Per això se’l sap de memòria, al seu panorama, i li fa bé que així sigui. Ensems, reparar en cada precisió, en els detalls que a voltes canvien de naturalesa o fesomia, li envola les hores que controla fermament.

La dona cuidada -i que ja no pot cuidar, es lamenta, i ben molt que li agradaria- observa els efectes de la lectura en el cuidador i li demana si li agrada el que està llegint. Molt, li respon amb contundència qui llegeix i cuida ensems. I què llegeixes? Una novel·la extraordinària, del millor que s’ha escrit mai, segurament. I qui l’ha escrita? En Marcel Proust, un autor francès. No el conec, a aqueix.

La cita textual és de “La presonera”. A la recerca del temps perdut V, de Marcel Proust. Traducció de Valèria Gaillard. Proa, Barcelona, 2023