marginàlies

La sequera de bona part del Principat escarrufa i espanta. Ja han començat les restriccions a les llars, a la indústria i al camp, i retornaran, segons sembla, els vaixells cisterna. Poca broma. No plou i no sembla que vulgui ploure en breu; algú deu veure en el canvi climàtic un càstig diví per qualsevol bataionada. D’entrada, segons la presidenta de Madrid, capsigrany enze en cap i conradora de males herbes i consumidora de mala llet, la sequera principatina és conseqüència d’haver tancat les places de toros. Talment. Com qui dir, si tornau a martiritzar els bous, s’ompliran els embassaments. O dir, curt i ras, us ho mereixeu. Fort!

De poc ençà -és un dir- els polítics extremadament dretans i acaronant el feixisme poden dir les animalades i bestieses que vulguin, que no els passarà res. Poden cridar impunement l’odi contra la catalanitat i inventar-se allò que vulguin contra ells -com els jutges que tracten de terroristes els que es mobilitzaren a favor de la independència- que trobaran els altaveus adients perquè tothom ho senti i cregui les seves malvestats i bajanades. I ho fan amb desvergonyiment, amb alegria i tot, fent apologia de la ignorància amb la qual han omplert els parlaments. Com el president d’Aragó, Jorge Antonio Azcón Navarro, partitpopularista que governa amb el suport inestimable dels feixistes, que afirma categòricament que a l’Aragó no es parla el català. Una forma molt subtil de despersonalitzar els catalanoparlants de la Franja.

L’espectacle dels feixistes a les Illes Balears i Pitiüses el que deixa al descobert, tanmateix, és el grau magre de seny, sentit i intel·lecte dels seus parlamentaris. La set -i aquesta sí que és ben palesa- de fer mal, molt de mal, el pitjor mal possible als que no pensen com ells i al català i als que el parlam i el volem parlar on sigui; als que no es pleguen als seus crits, a les seves fòbies, a la seva dialèctica dels punys i qualque cosa més contundent, esvera, escarrufa tant com la sequera. I encara espanta molt més la gara-gara que els fa Marga[lida] Prohens que s’està omplint d’indignitat seguint punt per punt els seus designis.