marginàlies

Roba blanca de llit estesa a la calm a gens tensa del primer diumenge de febrer que més voldria veure boleiar roba d’herbassa o de veixí. I contemplant que no fa gens d’aire eixugador, a les portes de la caiguda de la rosada, hom pensa que ja no s’usa la roba de rentar i portar, la que estava feta per durar, per suportar infinites rentades a mà, com la roba de batalla. Els poca roba d’un temps aprofitaven els retalls dels teixits a punt d’esfilagarsar-se per posar genolleres i culeres a la de la feina de missatge. N’hi havia, de porquers, que somniaven la roba d’estat i en deixar de ser tractat com a roba de corsari. Si la roba fa l’home, hi havia margers que pensaven, què eren ells? I la majoria de calciners que mai no entengueren què volia dir llançar roba en mar. I les seves dones que es recordaven unes a les altres que qui té prou roba, prest se vesteix. I les més velles, les que no feien cas a cap somniada, que de la resignació en feien murada protectora, els deien per pa i per sal que a la millor roba es fan les taques i que qui en roba gasta massa, té el cap de carabassa.