marginàlies

Fa vint anys  dels atemptats de Madrid (a les estacions d’Atocha, El Pozo, Santa Eugenia i el carrer Téllez). No sé què feia, fa aquest temps, com se sol demanar en dates molt assenyalades; “històriques”, les solen qualificar. Era dijous i, per tant, dia feiner. No puc precisar més. Em vaig assabentar de la desgràcia per un company que ho havia sabut per la ràdio. No va ser fins a l’informatiu del migdia de TV3 que vaig poder abastar la tragèdia.

Feia dos anys i mig, trenta mesos, de l’atemptat de les Torres Bessones i el president espanyol d’aleshores, José M. Aznar López, havia decidit donar suport i participar en la invasió d’Irak amb el pretext -que es va demostrar que era fals- que aquest estat tenia armes de destrucció massiva. La invasió va començar el 3 de març del 2003, un any abans mal comptat de l’atemptat, per la qual cosa la possibilitat que fos un acte gihadista era molt més que probable.

No obstant, el govern estatal atribuïa l’atemptat a ETA, que l’endemà ho va negar. El diumenge 14 de març hi havia eleccions generals i Aznar no les volia perdre, com finalment va passar. Ben aviat es va confirmar que l’atemptat va ser dut a terme per una cèl·lula islamista.

192 morts i prop de 2000 ferits de distinta consideració. Una veritable matança.

Per tot això, el 25 de març de 2005 l’11M fa ser declarat pel Consell d’Europa “Dia Europeu en Memòria de les Víctimes del Terrorisme”.

Avui, arreu de l’estat s’han fet actes de record, homenatge i suport a aquestes víctimes. No obstant, els que varen mentir per tal de guanyar vots, no han rectificat. I s’espera que ho facin. I fa vint anys.