marginàlies

Un dels seus record més plaents, dels que encara li ressusciten sensacions antigues i inalterables que li nuen el cap de l’estómac perquè la saliva s’emocioni, és d’aquest temps desembrat i enguany climàticament caòtic.

Era al voltant de Santa Llúcia que a ca seva preparaven el betlem amb les figures de guix i un bon grapat de peces amb membres amputats que es dissimulaven amb tot de trucs. El record viu és de quan coronava els deu anys. Dies abans de muntar el pessebre li havien comprat unes xiruques –mataperdices deia que eren la dona del sabater, molt estirada i amant de l’ordre imperant- que delia per tenir i amb les quals aniria a cercar la barba-soca -així es diu la molsa a la vila- no molt lluny de casa, avantatges de viure en un indret voltat de garriga i bosc. Hi anà amb uns cosins, a cercar-la, i en pogué treure, seguint les instruccions de son pare, una pallissa gran i sòlida que deixà curosament dins el cistell.

En arribar a casa mostrà el recapte vegetal esplèndid a son pare, tragué del cistell amb la mateixa delicadesa que l’hi deixà la pallissa i la passà a les seves mans. Son pare quedà admirat d’aquell generosíssim tros de barba-soca i li endevinà els ulls complaguts, que no hi cabien de goig. Son pare la mostrà a sa mare, que, en veure de què havia estat capaç son fill, no pogué evitar l’envestida de les llàgrimes.

Ell no pot  veure plorar sa mare, ni que sigui per emoció, i baixa la vista fins a topar-se amb les xiruques que per res del món matarien perdius.