marginàlies

Frisar no és bo, deien les padrines tampoc no fa tant. La frisor tenia mala premsa. Com més frisen menys en tenen, diu l’adagi. Ara, no frisar, anar xano-xano, tira a tira està mal vist, és sinònim de mandra. Basta veure amb quina velocitat s’escriuen els missatges de text dels mòbils: els dos polzes embogeixen encara que s’estalviïn les vocals.

En els súpers, la via que fan els caixers i les caixeres a passar els elements de la compra pel lector de barres, fa feredat; com si per cada elements llegit tinguessin un tant per cent de guany. Sembla que passin un guster de veure com s’acumula la compra en el taulell que dominen com si fos un reialme perquè el client o la clienta no és a temps de col·locar els productes a la senalla. Òbviament, no ajuden a evacuar la compra.

Ara mateix, a l’illa de Mallorca es fa la Challenge 2024 que, segons els que manen i remenen les cireres de l’illa, és una molt gran crida turística, una mostra excepcional de les beutats mallorquines que oferim generosament a qui ens vingui a visitar. Es veu que no ens basten desset milions de turistes que venen aquí a frisar; venen a l’illa que ha passat de ser de la calma a de la frisança. I aquest veritable desafiament no és ciclista: és a la paciència dels que vivim l’illa que veim molt limitada la nostra mobilitat mentre dura la prova de fer via; i fent via no pots gaudir de cap panorama.