marginàlies

Avui se celebra el Dia dels Drets Humans i justament enguany se celebra el setanta-cinquè aniversari de la Declaració Universal d’aquests Drets. Aquesta Declaració va ser proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides a París, el 10 de desembre de 1948, i estableix, per primera vegada, els drets humans fonamentals que s’han de protegir a tot el món.

Aquest document consagra els drets inalienables que tota persona té com a ésser humà independentment de la seva raça, color, religió, sexe, idioma, opinió política o de qualsevol altra índole, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició. És el document més traduït del món en estar disponible en 500 llengües.

I tanmateix en setanta-cinc anys no hem fet prou camí per considerar que aquests principis elementals es compleixen arreu. Se segueixen conculcant per tot sense cap mania. El sistema financer que s’imposa -per posar un dit a una de les moltes llagues que omplen el cos de la humanitat- s’allunya cada cop més d’aquests drets i no s’albira en un futur més o menys proper cap canvi substancial que els tingui en compte.

Si bé tot està per fer -recordant Miquel Martí i Pol- no queda gens clar que, en qüestió de drets humans, tot sigui possible perquè siguin atesos escrupolosament. Ni el camí, ni la feina, ni la perseverança no deixen.

Avui, a més, Blai Bonet hagués fet 107 anys i recordar aquesta estrofa de “Crist de Port-Royal” ens lliga d’alguna manera a l’esperit dels Drets Humans:

No perdis, doncs, temps ni vida
cercant cínicament explicació del que ja saps i no dius.
Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,
i la lluita t’ho revelarà tot,
sobretot si el resultat és net,
és a dir, si hi fracasses.
¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?