No eren les quatre, encara, i no passava un alè d’aire. La nit queia emplomada i calcinant tot indici d’assossec quan un rot agre l’ha despert sobresaltat. En obrir desmesuradament els ulls atacats pel pànic i topar-se amb el despertador que li marcava amb nombres vermells l’hora i els minuts, s’ha adonat que venia d’un
En entrar al cotxe tenia enganxada al cap The Green Leaves of Summer, la melodia que Dimitri Tiomkin incorporà a la banda sonora de la pel·lícula “El Álamo”. Havia quedat amb la colla d’amics que s’incorporaria el dissabte a la gresca que havien organitzat a l’hotel Triomf a partir de la nit del divendres. No
La lluna, a dos dies de fer el ple, entra per la finestra del dormitori, oberta de pinte en ample, per estormeiar la calor que no ha minvat en fer-se de nit. Ella, per apagar el desfici del botorn, ha passat per la dutxa abans d’allitar-se. D’esquena, ben quieta per apaivagar els efectes de la
S’ha despert asserenat però amb restes com a d’arena en la boca del darrer somni, que recorda amb una nitidesa inquietant. Havia anat, absolutament acoquinat, a casa d’un dels poetes majors encara vius amb els vint-i-set poemes que considerava mereixedors de la seva atenció i de l’edició, naturalment. L’estudi on el rebia feia més la
El sol en declivi pinta de rosa el pit del colom quan l’avió de paper comença a caure en barrina. Una parella d’estrangers que defugen la platja, en topar-s’hi, s’abracen com si ja lamentassin les víctimes d’una catàstrofe aèria. Alguns infants que juguen al parc també se n’adonen i obren desmesuradament la boca per tal
El pianista té una mà esquerra prodigiosa, però la timidesa el venç. El bar on toca el desmereix, però els amos que l’acaben d’obrir són amics de l’ànima i li han demanat per favor que hi faci un concert sabent que també hi aportarà la parròquia. Ell no cobrarà, és clar, que miren d’arrancar aquell
Keats, vaig sentir que li deia una dona envermellida de cara, de parla anglesa, amb els ulls mesells. El ca seia a l’escaló de l’entrada del bar ensumant la cua d’una salsitxa de Frankfurt amb restes de mostassa que semblava que no li feien el pes. Queien les dues de la nit a Cala Gamba
De la terrassa del bar estant, mirant el brogit dels automòbils i la peresa que encomanava als vianants la primera calorada de l’any, anotava al seu bloc de notes que estava fart d’escriure bestieses amb olor de carn ferida. I tot és estèril, subratllava, res no és capaç de fruitar i perdurar més enllà d’un
En la reunió, mentre el cap parlava d’arquitectures de discurs, ell s’imaginava una sargantana patinant damunt el cocó glaçat en el que d’infant s’hi emmirallava. Fastiguejat, fixava més l’atenció en aquelles reverberacions indòmites de l’ànsia que no en l’exposició tediosa del director que, a través d’un ambiciós pla estratègic, pretenia expandir els guanys de l’empresa
No espereu que la lluna delati els coltells ni que faci d’estel polar. És el banyarriquer més vell, qui així parla a la colla de joves mascles que no han deixat d’escometre’s tota la nit. Recordau-vos sempre dels anys en què fóreu larves i de totes les galeries que traçàreu tot corsecant les alzines. Canta
S’ha despert, sobresaltat, a les tres de la matinada, suant com un brau, quan el concert feia el ple a la plaça. Els carrerons que volten l’escenari vessen de crits, fortors esvalotades, vòmits, pixerades cerveseres i forces acabades. I para esment, ulls esbatanats, en el malson que de poc no el mata. Estava amb la
Anava per fer l’apunt d’un relat que fa dies em recorre el cervell com una llúpia i de sobte m’he quedat empastaganat, sense fils per estirar-ne els caps. Em sol passar sovint, però no per coneguda, aquesta imperícia a engirgolar mots, deixa d’enrabiar-me. I enrabiat, com les someretes del bonjesús, més m’enrodill. Anava de la
Obrí el primer calaix del canterano amb molta lentitud, sense acabar de creure’s que obeïa sense replicar un impuls que el burxava feia temps. Tot ell era por: al que volia fer en aquell instant i a haver de triar més tard, a decidir per on tirar, a llançar-se sense cap protecció a una mar
La seva necessitat no passava per fer un cafè, li sobrava irascibilitat, però des que sortí de casa anava com a de gambirot. No volgué seure a la terrassa del bar i hi entrà. Només hi havia una estrangera que, damunt una taula de clients, canviava el bolquer a una criatura amb el cabell ros
No és bo de dir que la casa s’encén i ell no fa res per escapar-ne. És mal d’entendre que s’embambi amb les flamarades que es beuen l’aire de l’estança amb golafreria feréstega. El llepen per fer mal, les llengües de foc, i recula sols una passa. Només sent com s’abofega i s’esqueixa la pell;