No tenia pensament bo, li deia sa mare des que començà a anar de grapes. I en sorprendre’l rient a esclatabutzes fent tornar xoroi un escanyapolls quan ni balbucejar sabia, tingué la impressió que seria cosa gran, en la vida, el seu fill. D’habitud solia dur dibuixat un somrís a la cara tot i que,
El professor Estrany era vell com un nigul i tan gentil i educat com visqué, morí com cal: havent passat la nit somniant que tenia una conversa ben animada amb Nicodem, el savi jueu que cregué que el fill del fuster de Galilea era el Messies. La seva dona, Àgueda Sugrany, setze anys més jove
“Visc confinat en un arxipèlag de renúncies”, escrigué d’una tibada després de molta estona d’ordenar pensaments. “L’addicció de molts poderosos al consum de territori és tan destructora que farien volar amb dinamita la Serra per enterrar la mar”, continuà punt seguit i s’adonà que escrivint tan desordenament i boja no arribaria enlloc. Tanmateix, per molt
La deixondí el rogall de la cafetera. S’aixecà peresosament i gairebé a les palpentes arribà a la sala menjador. El bon dia que dirigí al seu home, de tan afeblit, no arribà a la porta de la cuina. De la butaca estant intuí que la llum que es desvetllava afavoria l’entreteniment. En ser davant els
Del número cinquanta-cinc de l’avinguda remodelada en surt un home amb un abric negre. Abans de tocar carrer, del portal estant, n’aixeca el coll i les solapes, de l’abric, i estén un paraigua del mateix color. La pluja és feinera tot i no anar a escarada. El matí encara és fosc i, essent dilluns de
Calia fer quelcom per mirar d’aplacar aquella ànsia que se sentia allotjada a l’esquerra del cor. Li calia amb certa urgència trobar un punt d’escriptura on fer palanca i llançar a l’estratosfera de les calamitats vençudes aquell estat inquiet que l’atribolava. Com solia, miraria d’apaivagar-se provant de transcriure amb meticulositat malaltissa aquella mena de descàrrega
Es despertà amb el cor a punt d’esclatar i remull de suor. Panteixant, assegut a l’espona del llit, sense haver-se recuperat encara de l’espant, repassava atropelladament el somni que l’acabava d’estomacar de valent. La cara oculta del seny, quan el son feia el ple, li havia fet creure que havia envellit molts anys i que
L’alba a punt de lluir em porta records benèvols que em distreuen l’agitació de l’insomni. D’esquena, dins el llit, i respirant fondo i acompassadament se m’apareix el padrí Simó, que tenia la tendresa empegueïda: besava poc però sempre el trobaves a punt de mirada. El padrí sempre enyorà les butzes dels vaixells de càrrega -que
Aixecaren la vista les quatre persones que entraren a can Contador i a l’altra banda de la taula llarga -de menjador antic- que usava d’escriptori, un esplendorós paner de fruita acabada de collir els embafà la mirada. Les pomes que coronaven el cistell encara regalimaven la rosada. I rere la fruita, el capçal del balancí
El descens de l’àguila reial sobre el cabrit, no reclama cap música. El boscatge, quan ha de parlar, ho fa sempre a cau d’orella i amb les expressions justes; no volta gens ni s’hi entretén. El falconer que la cuida, corre cap al lloc de l’encontre sense perdre de vista la majestuositat del vol. Els
Assegut rere un cafè amb llet en un cèntric bar barceloní, a tocar de les cinc de l’horabaixa d’un dimecres setembral, un xiscle d’espant, una frenada d’auto igualment nerviosa i un cop rotund, eixut però irrebatible, a quatre passes d’on m’estava, em féu saltar de la cadira. Havent pagat la consumició, vaig sortir de seguida
A cinc mil nou-cents metres sobre la mar mediterrània occidental, importunant la nit amb deixants de querosè, les metàfores cobren valor. Ho proclamen les llums intermitents de les ales de l’avió, un parpelleig nerviós i hipnòtic, avís de navegants aeris i punt de distracció per a passatgers neguitosos. I més s’apreuen, els símils, dins un
Només fa quatre mesos, en acabar d’aixecar l’estructura de la seva nova casa al bell mig del poble, penjà un penó que deia: “L’amor a la llibertat no t’alliberarà de l’amor”. I tot, perquè el mestre d’obres li digué que temps enrere, quan coronaven una obra principal, al capcurucull hi plantaven la bandera espanyola. Per
Lluís Tomàs era un foll gran i gros, aclaparador, però mans. Així i tot, espantava les criatures de la vila. Seia gairebé sempre davant ca seva, al carrer del Forn, en una cadira de bova. Plorava tot el sant dia, mostrant com si fossin d’or i que tothom se’n temés les tres úniques dents corcades
Ja has començat a dinar? Fes-ho, idò, que les costelles de me recaufades no són menjadores i sembla que això meu va per llarg. Seguesc amb la cara en terra i no sentint res, però veig el tragí de la gent que es belluga a dues passes de mi. No he notat que ningú em