marginàlies

La lluna, a dos dies de fer el ple, entra per la finestra del dormitori, oberta de pinte en ample, per estormeiar la calor que no ha minvat en fer-se de nit. Ella, per apagar el desfici del botorn, ha passat per la dutxa abans d’allitar-se. D’esquena, ben quieta per apaivagar els efectes de la calda, respira compassadament: cal que el temor a una nit de cans no prengui. No passa ni un alè d’aire. Ell, de costat, mira la lluna perquè li distregui les imatges que tant li costa d’esvair.Tots dos venien de voltar per la riba. Sortint de l’aparcament, han sentit veus irades i crits. Un i altra han apressat el pas en direcció a l’estrèpit.

Voltant el primer cantó, s’han trobat una jove en terra i un mig marrec que fugia corrent girant-se adesiara. L’impuls primer d’Ell, en deduir que era l’agressor, ha estat cridar que l’aturassin i seguir-lo, però ben aviat s’ha adonat que no l’apressaria: li portava un cert avantatge i els seus cinquanta anys no donaven per gaire més. Ella, en canvi, s’ha quedat tot d’una atenent la jove, que sagnava per la boca. El seu crit d’auxili, no obstant, ha trobat samarità i d’una entrada de pisos n’ha sortit un jove que –després ha sabut- s’acomiadava de l’al·lota. L’ha apressat, el festejador, però l’agressor no s’ha rendit, ans al contrari, ha començat a voleiar-li cops de punys i manotades. L’ha aturat a la placeta del cafè, amb les tres taules de defora plenes, però ningú no s’ha immutat: els tres homes, les dues dones i els quatre infants es limitaven a donar curs a l’espant que els ha envaït. Al punt, un infant ha arrancat a plorar. Just en aquest moment Ell ha arribat tot intentant separar l’agressor del jove festejador. Ha rebut la primera manotada amb certa resignació, però no així la segona: fet un brau, més ferit en l’amor propi que no a la galta, ha aconseguit prendre pel coll el malànima estomacador de dones, tomar-lo, tenir la sort de caure-li a sobre, immobilitzar-lo posant-li els genolls damunt els braços i omplir-li la cara de cops de punys. En tenir tota la sang a la cresta i quan més força imprimia a les bufetades, han aparegut els tres homes del bar i altre cop el jove festejador per separar-lo de l’agressor. Esbufegava de valent sense deixar de mirar la cara envermellida de l’apallissador de joves, que no manifestava dolor. Algú havia cridat la policia, que ha arribat quan començava a aquietar-se.

Dins el llit, mirant la lluna a dos dies de fer el ple, li demanava per què s’havia encès d’aquella manera si mai, des que havia conclòs la infància, no s’havia esbatussat amb ningú. Què havia passat per transformar-se feroçment, si es creia l’ésser més pacífic del món. Demanava a la lluna, com era possible que ell, que sempre
defugia els conflictes i alguns cops covardament, ho acceptava, havia estat capaç de comportar-se tan violentament. Apesarat, mira de cercar conhort en Ella i s’adona que ja dorm. La lluna li cristal·litza les gotes d’aigua que es reneguen a fugir del seu pit, que s’ofereix a desafeixugar-lo.