marginàlies

El sol en declivi pinta de rosa el pit del colom quan l’avió de paper comença a caure en barrina. Una parella d’estrangers que defugen la platja, en topar-s’hi, s’abracen com si ja lamentassin les víctimes d’una catàstrofe aèria. Alguns infants que juguen al parc també se n’adonen i obren desmesuradament la boca per tal d’insuflar aire al giny desafiant i evitar-li, així, el batut. Fins i tot el ca d’un vell que llegeix el diari en el banc de devora el fasser es fa càrrec del perill: aixeca el cap i apaga escarrufadorament el grinyol. Un veler elegant entra amb parsimònia a la badia sense fer cas a la desesperança que pren l’expressió de l’infant que ha enginyat l’avió.

L’aparell de paper havia planat amb eficiència i agradosament des que sortí del terrat. El pare li havia indicat com plegar el foli immaculat fins a convertir-lo en objecte volador. Dels dos models que sabia fer, trià el més elaborat. Ja advertí al fill que aquell disseny, en acumular molt de pes en el bec  –compensat, evidentment, pels alerons de la cua- tenia tirada a capotar, però era el que més  s’assemblava a un avió convencional i no a un coet despersonalitzat.

Quan el fill l’hagué acabat, per augmentar encara més la graduació de l’aventura, li proposà d’escriure quelcom a les ales sota el pretext que podria caure en mans de qualcú, però el nin no ho havia acceptat: s’estimava més que planàs tot blanc i fins on pogués. Si arribava a la mar, millor.

La criatura pujà al caixó que el pare havia disposat a la barana del terrat per poder enlairar en les millors condicions l’avió de paper i, abans de llançar-lo, dirigí una glopadeta d’aire al morro de la nau. Aquell gest estomacà el pare, que observava amb atenció els preparatius: també ell, a la seva edat, feia el mateix abans de fer volar avions i no li ho havia dit.

Prengué molt bé, aquell objecte volador: just  sortir de la mà del nin, seguí en línia recta i sense titubeig un bon tram alçant-se discretament. Animà força la criatura, aquell inici favorable de vol, tant que plegà les mans sobre la barana i hi assentà la barra confiadament.

El pare no seguia la ruta de l’avió: es quedà amb la cara estafaril·lada del seu fill, un cap pelat titina sense cap cabell ni pèl per culpa de la quimioteràpia. Hi ha de tornar, demà, a l’hospital, per seguir-ne una nova tanda i, tanmateix, com més dies passen, menys esperança deixen.

La deriva de l’avió de paper ha començat quan més confiat es trobava el nin. Li quedava un bon tros per arribar a la mar, però tot feia pensar que hi arribaria. Aixeca’t, aixeca’t, aixeca’t!, mormolava amb les dents estretes. Venga, redreça’t! L’arbreda del parc li impedeixen veure l’estavellament. Millor així, pensa.

De sobte, però, el torna a veure i, aquest cop sí, travessa el passeig per fer un capficó a la mar. Es miren satisfets, pare i fill. A baix, ran del fasser, també ho fan el vell i el seu ca.
-Encara sé fer volar avions de paper, Lau, diu al seu ca que, davant davant, li marca el retorn a casa.