marginàlies

Keats, vaig sentir que li deia una dona envermellida de cara, de parla anglesa, amb els ulls mesells. El ca seia a l’escaló de l’entrada del bar ensumant la cua d’una salsitxa de Frankfurt amb restes de mostassa que semblava que no li feien el pes. Queien les dues de la nit a Cala Gamba i encara feia bon estar al terrassó del bar. A dins era una altra cosa: estibat de gent i fum. A la barra, només hi havia lloc per a la cambrera, que no donava l’abast i havia d’avançar safata enlaire. En Keats, el ca, en sentir la madona se la mirà consirosament tot demanant-li que el deixàs badocar una estona més, que allí s’hi trobava com déu, sense molestar ni ser molestat.

Els precs no feren afecte i en Keats –un bordet entrat en anys i assenyat- anà submisament cap a la madona. En ser a la meva alçada, m’ensumà el peu i hi trobà restes de la nostra cussa. S’aturà un instant, em cercà la mirada i en trobar-la el vaig amoixonar.

Ja és vell, en Keats, té uns quants anys més –comparatius- que sa madona que, tassó llarg de vodka amb llimona en mà, li reclamava més pressa. Quin quefer, semblava dir-me. No tenia cap ganes d’entrar en aquell catau d’aire ofensiu, ple a vessar de gent que l’ignoraria. A més, no li plaïa gens, em deia amb els seus ulls encataractats, exposar-se a rebre tot de trepitjades, amb tanta concentració humana i tanta vacil·lació per imperatius alcohòlics. Al tercer crit de la dels ulls mesells, en Keats entrà amb ella al bar.

Una jove que seguia amb mi la seqüència dels fets proposà al seu company de taula i juguera de cridar la policia i denunciar la dona envermellida i de parla anglesa, la madona suposada d’en Keats,  per maltractar l’animal. El seu company li prenia amorosament la cara perquè el miràs només a ell i deixàs anar aquella beneitura canera que gens no l’incumbia. Emperò la jove, visiblement afectada, seguia protestant cada cop amb més vehemència.

Em vaig girar per veure de prop el seu gest més de dignitat que no de compassió i, com si m’esperàs, em digué a veure si no ho trobava, que havíem de denunciar aquell tropell. És clar, li vaig dir, però no  calgué pactar feines: en el moment de fer-ho s’obrí la porta del bar i en sortí primer un home esprimatxat, baix d’estatura, que tastanejava de valent. Rere ell, un capoll que controlava les passes però no tant allò que veia. I rere aquest, el pas de senyor gran d’en Keats que precedia la moixa de
sa madona.

Em tornà a ensumar el peu, em tornà a mirar i entre les cataractes m’assenyalà un “quin quefer!” esborronador. Una passa més enllà també s’aturà als peus impecables, seductorament ensandaliats, de la jove afectada per la seva situació. Se la mirà almoinant-li una carícia que no trigà gens a sentir. La madona d’ulls mesells d’en Keats seguí aquells moments sense dir res, amb posat, això sí, de no demanar cap compliment.