marginàlies

No eren les quatre, encara, i no passava un alè d’aire. La nit queia emplomada i calcinant tot indici d’assossec quan un rot agre l’ha despert sobresaltat. En obrir desmesuradament els ulls atacats pel pànic i topar-se amb el despertador que li marcava amb nombres vermells l’hora i els minuts, s’ha adonat que venia d’un somni que començava a tirar a mal. S’havia posat quatre parracs i sopava de sardines enllaunades a una plaça que desconeixia. L’oli li regalimava per les mans i la boca fent de  reclam a les mosques i a les formigues.

Un nen se’l mirava sense gens d’espant, amb un somrís envejable. De cop, l’infant se n’ha anat corrent i ha tornat al cap d’una estona amb unes monedes, que li ha deixat vora l’ampolla de vi embolicada en paper d’estrassa. Cap allà hi ha enviat ell la vista adonant-se que portava mitenes, i un abric de franel·la en ple mes de juliol, i una perruca enravenada pel verrim.

Encuriosit, ha volgut saber quin vi bevia: un reserva extraordinari. N’ha fet un glop mentre una dona de mitjana edat, carretó en mà, se l’ha mirat consirosament. “Tan jove!”, ha mussitat, i sentint-ne el to ha percebut, també, que la gent és d’una altra manera, quan et veuen cessant. I seguint amb la mirada la madona amb carretó s’adona que no és cap perdut, ell, que simplement s’hi muda per poder espiar a plaer la jove del setè, per la qual sent una atracció morbosa, que coqueteja amb un estranger ben plantat que li ofereix la llengua escodrinyadora pel que vulgui.  I de sobte, quan creu que la veïna i l’estranger el proveiran de la lascívia de més grau, apareix un ramat de cabres que s’emporta la parella.

La cabrera és la priora del convent veí, que li pica l’ullet. No sap com ha reaccionat en el somni davant aquella mena de proposta de la religiosa en cap perquè el rot agre l’ha retornar a l’estupor intolerable de la nit que no deixa passar l’aire.