marginàlies

No és bo de dir que la casa s’encén i ell no fa res per escapar-ne. És mal d’entendre que s’embambi amb les flamarades que es beuen l’aire de l’estança amb golafreria feréstega. El llepen per fer mal, les llengües de foc, i recula sols una passa. Només sent com s’abofega i s’esqueixa la pell; sols atén el  maler de la carn abrusada, tastanejant lleugerament, car no cal defallir i perdre’s la parusia que tant delejava presenciar sa mare i que no pogué gaudir perquè es tirà dins un pou cansada de rebostejar inútilment per les caixes de la serenor.

Abans de convertir-se definitivament en cos de torxa és a temps de veure com s’emmascaren les parets que durant els darrers quinze dies l’han agombolat com han pogut en el seu retir voluntari. Durant aquest temps, debades ha intentat espantar-se la fosca que, talment una bena indecorosa, li plantava el pou que es begué sa mare. Ulls clucs escrivia grolleries i hi escopia. I amb els esputs en feixa cares, cares tristes, ulls esmorteïts, boques obertes, culs enormes. No passava gens de gust, de gargotejar per les parets a punt de llàgrima de tan humides: els encàrrecs a voltes fastiguegen. I escrivia a demanda d’una veu imperativa. Han estat quinze dies de no veure res més que un univers de negror i un cos  ingràvid semblant al seu deambulant-hi amb una lentitud exasperant. Un cel negre que l’eixordia i el xit de sa mare: vine, vine… I a la fi es decidí: escrigué –pixant-se de riure- déu sap què a un paper, l’encengué i del paper a les cortines. Com sigui, no és bo de dir que ca seva s’encén i ell no fa res per  fugir-ne.