marginàlies

S’ha despert, sobresaltat, a les tres de la matinada, suant com un brau, quan el concert feia el ple a la plaça. Els carrerons que volten l’escenari vessen de crits, fortors esvalotades, vòmits, pixerades cerveseres i forces acabades. I para esment, ulls esbatanats, en el malson que de poc no el mata. Estava amb la seva dona a l’estudi de ca seva, fent de tet del seu nebot major –poc més de dos anys-, un dia ofegador d’estiu que exigia tenir la finestra oberta de pinte en ample.

Ell llegia Dante -… “Nessum maggior dolore / che ricordarsi del tempo felice / ne la miseria;…-, estirat a  l’hamaca –moltes vegades li deia coi – regalada per un amic, que, segons li havia dit provenia d’un poblat d’indis kayapos, a la part brasilera de l’Amazònia. De cop i volta, en ple malson, la seva dona deixa de jugar amb el seu nebot major i com si anàs a estendre roba, el llança per la finestra. El menut encara no s’ha esmunyit del tot de les mans de la seva dona quan s’ha despertat panteixant com una bèstia assetjada. Per confirmar que aquella angoixa no és vere, vol despertar la seva dona, que dorm com un peix al seu costat, però ho deixa anar en sentir com puja de la plaça una cridadissa ben poc festosa. El soroll de les corregudes es confonen amb crits i xiulets més propis de baralles campals que no d’un concert de rock. Lentament recobra la calma tot i sabent que li serà impossible tornar a agafar el son. S’entretindrà amb aquell estrèpit regalat que, probablement, acabarà amb intervenció policial. En seguirà la seqüència estirat al coi de la sala. I en cessar el xivarri, se’n tornarà amb Dante.