marginàlies

El pianista té una mà esquerra prodigiosa, però la timidesa el venç. El bar on toca el desmereix, però els amos que l’acaben d’obrir són amics de l’ànima i li han demanat per favor que hi faci un concert sabent que també hi aportarà la parròquia. Ell no cobrarà, és clar, que miren d’arrancar aquell negociet, i els amics s’han compromès a fer un pa amb oli, un refresc i un combinat a bon preu. Les llesques de pa són magres i el formatge i el pernil salat telets de ceba, però tant se val.

Fa estona que el pianista repassa què interpretarà. Saluda cada convidat, però el posat i la mirada evidencien que no és amb ells, que ja és davant el piano barallant-se amb l’empegueïment que l’envesteix sempre que actua sol. Tocarà per als amics, per a la trentena d’incondicionals, però així i tot no pot evitar el neguit que es tradueix en formigueig al front i en la sensació de tenir el dits indolents.

L’ocasió s’ho val per tocar peces seves, pensa. Arranca amb el nocturn que dedicà a son pare en morir. I no feia comptes sentir-lo d’aquella manera tan fonda. Ja té set anys, el seu “Ulls que fugen”, temps suficient per ser un membre més del seu cos o de la seva memòria i no una fibla. L’ha interpretat qui sap quantes vegades i en cada una sent el bes de la pesantor, però aquesta vegada son pare s’ha  assegut a la banqueta i vol tocar a quatre mans sense aixecar per res la vista del teclat.

Els ulls han d’acompanyar cada nota, li deia quan li feia de professor, perquè així se sent més neta. Lluny d’incomodar-lo, fa lloc a la presència paterna i en sentir el frec del seu braç, els dits s’embraveixen i es comporten amb una virtuositat inapel·lable. En acabar, els amics que li fan de públic han de callar sepulcralment un instant, només, per fer-se càrrec d’aquella interpretació corglaçadora.

Mira els amics, el pianista, i troba els ulls clements de l’estimada que li agraeixen la deferència i, sense adonar-se’n, li indiquen quina peça ha de tocar immediatament per acabar de complaure el record de son pare. No l’havia prevista, fa molts anys que no la toca però en el batre d’ulls de qui li empara l’amorositat ha recordat la partitura. Tocarà l’adaptació per a piano de “El derecho de vivir en paz”, de Víctor Jara. La primera vegada que la interpretà corrien els darrers anys setanta del segle passat i ell parava lloses en les revoltes domèstiques i domesticades. Son pare era ordenat i li agradava l’ordre,  naturalment. En acabat de tocar l’obra de Jara, també quedà uns segons callat mirant el teclat i demana al fill d’on havia tret aquella melodia. T’ha agradat?, li demanà. I tant, li contestà. I li digué que tenia lletra i en recità la darrera estrofa:  “Tío Ho, nuestra canción / es fuego de puro amor, / es palomo, palomar, / olivo del olivar, / es el canto universal, / cadena que hará triunfar / el derecho de vivir en paz”.

I per acabar de reblar el clau contestatari l’assabentà de qui era l’autor d’aquella meravella i que els pinoxetistes el torturaren abans de matar-lo. No canvià gaire el semblant, son pare; tampoc no en féu cap comentari, la qual cosa animà el fill a dir-li que “el tío Ho”, era Ho Chi Minh. Fins aquí hi arrib, li contestà sense deixar de mira el teclat del piano per millor redir la melodia de Jara.