marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

14 de maig de 2009
2 comentaris

CRÒNICA DE LA GALTA OFESA

La seva necessitat no passava per fer un cafè, li sobrava irascibilitat, però des que sortí de casa anava com a de gambirot. No volgué seure a la terrassa del bar i hi entrà. Només hi havia una estrangera que, damunt una taula de clients, canviava el bolquer a una criatura amb el cabell ros de rondalla. La familiaritat amb què parlava en anglès amb el cambrer del tasser evidenciava que no era una clienta volandera. Tanmateix encara bo hi feia calor, al bar. D’allí estant, tot li sobrava, des del crit absurdament joiós del falziot acabat d’arribar a la ciutat, com el cantant de carrer que destrossava cançons de Víctor Jara.

Xisclar els dits i que tot desaparegués, això cercava amb més atordiment que no decisió. La discussió, veu en crit, amb pics molt alts d’histèria, havia estat ferotge. Ni la pel·liculera posada en escena -en el menjador, un a cada banda de taula- no havia rebaixat en cap moment les ganes de tots dos d’ofendre, de ferir i de burxar en la ferida fins a fer sang; de colpejar els punts més sensibles de l’altre, que els dos descuidaven mentre s’escometien sense mirar prim. No havien resistit gaire el nas per nas. Sobtadament, com una molla que perd una subjecció, ella li clavà una galtada. Ignorava què, quin gest, quina paraula, quin crit havia esquerdat l’ou de la serp. No tenia precedents, aquella bufetada, i no la sabé tractar com calia, per ventura, perquè tot d’una ho donà a les cames.

En el bar, es dur la mà a la galta i encara la sent inflamada. Un sud-americà –l’accent amb què s’acomiada del cantant amb guitarra el delata- amb cua de cabell grisa travessa en bicicleta la plaça amb el seu ca fermat al manillar. La marxa és de passeig i l’animal, un gran danès mesclat, contempla i ensuma qui es topa amb tota parsimònia. El cantant captaire  hi torna i ell s’enrabia. Per això, para esment a la guitarra que maltracta i s’adona que no és de les barates. Dóna per tant, l’almoina? I de cop es torna a tocar la galta ofesa.

Per què s’entreté a retratar la plaça i no la seva iracúndia? No és la badoqueria dels turistes, allò que requereix mà de cronista, s’alliçona, sinó aquesta sang meva espaordida que voldria anar a l’estampida, com els búfals de les pel·lícules. I es pren el darrer glop del cafè. De cada vegada els fan pitjor, als cafès, torna a renegar per ell: aigualits, amb poca moca de cafè, collons! Surt del bar sense saber on anar ni com resoldre el destret.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.