marginàlies

En entrar al cotxe tenia enganxada al cap The Green Leaves of Summer, la melodia que Dimitri Tiomkin incorporà a la banda sonora de la pel·lícula “El Álamo”. Havia quedat amb la colla d’amics que s’incorporaria el dissabte a la gresca que havien organitzat a l’hotel Triomf a partir de la nit del divendres. No en tenia cap ganes, és clar, però d’alguna manera havia de contradir la de cada vegada més estesa opinió entre els amics i coneguts que es feia el misantrop per pur esnobisme.

La seva dona tanmateix li havia insistit que no calia que hi anés, si no li feia ganes; que tothom coneixia la seva aversió al sol (fengofòbia o cosa així, li deia en Marçal, l’amic metge forense) i que entendrien la seva absència. A més, també entendrien que la preparació de la defensa del cas que portava, d’aquells que van de portada en portada de diari, li ocupava tot el temps i comprometia les seves energies.

Tota manera, pensava ell, fer un téntol no li aniria gens malament. La intensitat en què havia treballat la darrera setmana li reclamava un parèntesi, tot i que no de la naturalesa del que li proposaven els amics i sa dona. I les fulles de l’estiu que contemplava anant cap a l’hotel li recordaven que sempre que actuava en contra de les seves apetències acabava malament. I no li plaïa gaire, la veritat, passar-se el matí del dissabte a la vora de la piscina gran de l’hotel defensant-se del sol amb l’ombrel·la.

Sa dona li ho posaria tot a favor, però ben segur que qualsevol beneitura acabaria esmussant-li la temperància. Cert, també, que se’n duia “La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira”, el llibre de Pere Antoni Pons que li regalà el soci del bufet d’advocats, i que li feia una certa gràcia saber com es comportarien ell, les opinions i les sentències del savi Mira i la colla d’estrangers amb la polsera de client tot inclòs estesos al sol com els llangardaixos.

A cent vint per l’autopista i amb les fulles verdes de Tiomkin ballant-li pel cap, anà per avançar un cotxe. Mirà pel retrovisor, no veié cap auto, tirà cap a l’esquerra i de l’angle mort n’aparegué un que l’endevinà de ple. Un xiulet intens l’ensordí i un tel negre li embolicà la vista. Enllà d’això seguia sentint molt baixet  he Green Leaves of Summer  cantada amb una blanor encomanadissa pels The Brothers Four. No morí a l’acte.