marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

17 de maig de 2009
0 comentaris

EL TACTE DEL PALISSANDRE

Obrí el primer calaix del canterano amb molta lentitud, sense acabar de creure’s que obeïa sense replicar un impuls que el burxava feia temps. Tot ell era por: al que volia fer en aquell instant i a haver de triar més tard, a decidir per on tirar, a llançar-se sense cap protecció a una mar que, com totes, feia forat i tapava. L’estimava molt, na Bet, la seva dona, al canterano. L’hi regalà sa mare que, al seu torn, el rebé de son pare i aquest del seu. Al dormitori hi queia molt malament, no s’adeia gens amb la resta de mobiliari, però el llast de l’avior és mal d’arrossegar.

Obert el calaix, veié tot d’una la caixeta de palissandre i no pogué reprimir els sanglots en reviure en una clucada d’ulls els darrers dies de na Bet. Es féu la mamografia rutinària i pocs dies després el món li caigué damunt: el mal dolent estava molt escampat i feia inútil practicar cap mena de mastectomia. Dos mesos i tres dies després de la cita amb el radiòleg, morí. Varen ser seixanta-quatre dies d’anar de gambirot, per les bardisses, de no saber què fer en cap instant.

Na Bet envellí cent anys en un grapat  d’hores quan s’adonà de la desfeta. El dia que anaren a l’especialista que, sense voltar gens, li digué amb paraules de metge que tenia els dies comptats, no s’ho cregué i li va fer front, bona era ella. És clar que demanà una segona opinió i el doctor mateix, molt sol·licit, els acompanyà a la sala on els metges del seu gabinet li explicaren de bell nou i amb la mateixa clarícia la seva situació límit. Quedà ingressada i no tornà a veure l’alba lluir des de ca seva. I des d’aquell instant ell va amb una ala que li penja, com si trepitjàs ous, com un infant que s’ha perdut i ho dóna a la plorada enmig de la gent.

Na Bet ho era tot, per ell. El duia així i com una patena. La muda interior i tot, li preparava cada dia quan s’anava a rentar. Observant amb els ulls amarats la caixeta està a punt de tornar a tancar el canterano, encadenar-lo i llançar la clau del pany a les escombraries, però la necessitat de saber què guardava na Bet en aquella arqueta li retenen la voluntat.

Quaranta-nou anys, acabava de  fer quan morí. Qualsevol diria que, per edat, no li tocava ser ni estantissa en l’obrar ni antiga en el pensar, però na Bet era així de determinant: li agradava presumir tant de posat com d’home i no estalviava res per aconseguir-ho. Es notaven, els onze anys que es duien.

Ell era banquer, dels d’oposició, és clar, i això marca: presència, fredor, paraules comptades, distància. I ella professora de química, filla única d’un industrial amb finca del segle devuit -i amb restes àrabs- en espai protegit. Amb el cor anant-li a mil, fregà els dits per damunt la caixeta i l’estremiment que sentí, lluny de fer-li retirar la mà, la retingué el temps necessari per encomanar-li un estat molt semblant a la
placidesa.

Feia mirera, na Bet. Sempre. Aixecada del llit i tot, enredava mirades. I ho sabia. Es feia la desganada amb talent, però sabia que agradava.  I per això el vestia com calia que hi anàs un home d’ordre, de mires altes, moralment irreprotxable. S’havia de notar que tenia el pas franc al palau episcopal en ser-ne el conseller econòmic. I els que la miraven amb ulls afamegats o poc edificants, havien de saber que ella era tota d’un home.

Ell sabia que dins el canterano ella hi guardava la caixeta tancada en clau, que feia part del seu clauer.  Són coses meves, rei, no et malpensis. Objectes molt meus que un dia, d’aquí a molt, te mostraré. No et pensis que hi guard cap secret inconfessable: ho saps tot, de mi. Mira que no t’ho amag i que saps on és la clau. De fet, no sé si ja ho has mirat. Et deman, però, que no l’obris. Forma part d’una història que et vull contar d’aquí a molt.

I mai fins ara no tingué ganes d’enfrontar-se amb la història que, segons na Bet, cloïa aquella arqueta. En els seixanta-quatre dies que s’instal·laren a l’infern en cap moment no hi féu referència, na Bet. De fet, des que li digueren que la metàstasi no tenia aturador clogué barres i paraules. Com els cargols, es convertí en rínxol i tapà de bava descomposta l’entrada al que sentia. La morfina i altres sedants feren la resta.

Els primers dies, na Bet l’amerxava sense contemplació de l’habitació. Ves-te’n, que encara em poses més nerviosa. Ves a fer una volta i ja tornaràs més tard. Ja veus quin gust, vetllar una mitja morta. I tanmateix morí amb ell al seu costat per molt que els metges li ho volguessin impedir. Aguantà l’agonia, però després s’abandonà.

I així d’abandonat encara es troba quan posa la clauona al pany i aixeca la tapadora de la caixeta. I un cop oberta sent com si en sortís un esbart de lluernes. En una ullada ràpida hi veié una moneda de cent pessetes de plata, un rosari de primera comunió, una trena perfectament desada en una bossa de plàstic, un joc de cartes, un recordatori de la mort de son pare, una estampa de santa Rita, un parell d’anells aparentment d’or per a dits infantils, un rellotge de polsera de dona amb totes les traces de ser una joia, diverses cadenetes amb diversitat de vergemaries i cordejesusos, i dos preservatius.

La poca fondària que presentava aquell departament indicava que, a sota, n’hi havia un altre. Quan separà el caixonet i veié les dues primeres fotografies polaroid dels dos munts que hi havia, no se li  ocorregué altra cosa que comptar quantes n’hi havia. Trenta. Totes fetes al dormitori que ocupaven a la  finca del devuit amb restes àrabs. Trenta adolescents satisfets.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.