marginàlies

De la terrassa del bar estant, mirant el brogit dels automòbils i la peresa que encomanava als vianants la primera calorada de l’any, anotava al seu bloc de notes que estava fart d’escriure bestieses amb olor de carn ferida. I tot és estèril, subratllava, res no és capaç de fruitar i perdurar més enllà d’un sospir imbècil, cal·ligrafiava. Anà per acabar-se el segon cafè que havia demanat i es trobà la xicra buida. Mirà uns instants
l’interior de la tasseta i s’adonà que els escolims ja s’havien encrostat.

I immediatament sentí la mateixa sensació de derrota de quan, als dotze anys, amb el seu inseparable Ramon, no trobaren la fotografia d’aquella dona nua que havien amagat dins una bossa de plàstic perquè la humitat no la fes malbé entre dues pedres del mur que quedava d’un forn de calç.

Una quinzena de dies, durà l’aventura d’aquell nu femení escondit. Se’l miraven i el repassaven amb els dits amb una tensió gairebé convulsa. Se’l miraven, callaven amb els ulls vidriosos i es contemplaven les ardors. L’amic, molt més atrevit que ell, es masturbava. No recorda d’on la tragué, en Ramon, aquella foto. Per ventura del seu germà gran, que tenia fama de dissolut. En un camp de roselles, una jove rossa mira sense rubor la càmera amb les cames creuades, una mà enretirar-se el cabell i l’altre sobre el ventre. Els pèls rossos del parrús a penes se li endevinen. Durant dues setmanes, a les cinc, en sortir de l’escola, berenar en mà, l’envelaven cap a l’alzinar fins a trobar les ruïnes del forn de calç. Decidiren que l’amagarien allí d’improvís. En Ramon li havia dit que li volia mostrar una cosa però a l’alzinar, que no volia que ningú més la veiés. I en haver-la vista, de cop, decidiren doblegar-la tres pics, posar-la dins la bossa de plàstic amb què a ell sa mare li havia deixat l’entrepà i, fent-ne un canonet, l’amagarien entre dues pedres. El dia que no la colombraren a la primera, revisaren pam a pam el mur i en no trobar-la, en Ramon acabà plorant.

Tornà al bloc de notes, ratllà enèrgicament les impressions d’infertilitat absoluta que acabava d’escriure i animosament començà a descriure en Ramon, la peripècia vital del qual hom diria extreta d’una novel·la d’aventures, car es va fer capellà, exercint de missioner a Hondures. Allí conegué una infermera indieta que li
robà el cor i la vocació. Penjà la sotana per sempre, es féu zelador de l’hospital on exercia la seva dona i en un parell d’anys es convertí en pallasso professional. Abandonà Hondures i la seva indieta ningú no en coneix
els per quès, s’instal·là al Canadà i ha acabat voltant el món amb el Cirque du Soleil, fent de tècnic de llum.