Un colom mort vetlla l’entrada de l’església parroquial i un infant, en veure’l, demana a sa mare per què té les ungles com a de joguina closes com un puny. Sa mare té pressa i li diu que s’afanyi, que arriben tard a la consulta del pediatra. -És mort, el colom, mama? On el duran?
Des que havien llogat l’aparcament, davallava la rampa que hi accedia amb una precaució extrema, fruit d’una temença que el seu home considerava exagerada. Disposava d’un passamà d’alumini, la davallada, però no l’usava mai perquè, a més de considerar-lo massa alt, presentava deficiències en la subjecció. Dilluns passat feia tard a la feina i s’amollà
El primer que fa cada matí després de preparar la cafetera és prendre un bolígraf i escriure. Escriu allò que se li acudeix a partir de les imatges imprecises que li ha deixat el darrer somni o les pensades que, talment ratpenats, habiten les cavorques més obscures del seu cervell. La cafetera italiana comença a
A la porta de l’Institut de Previsió, un pidolarie que tastaneja li demana vint cèntims per agafar l’autobús. N’hi dóna cinquanta per llevar-se’l de sobre. Ha de fer cua per accedir als funcionaris que informen. Para esment en el guàrdia jurat, talment un santaclaus que s’hagi equivocat d’uniforme: cabellera blanca amb la closca llisa i
Anaven tots quatre cap a Son Tomoma a l’hora més cansada del capvespre –la que ja no es nota l’ombra- i en entrar a la carretera bona que hi du, dos coloms, ala per ala, dels cables elèctrics estant els miren encuriosits. Fins aleshores havien escoltat el “Bombon mallorquin” de Joan Miquel Oliver i s’havien
Des que enviudà, cada matí, si no plou, puja a l’olivar. No hi té cap feina, segons les seves nebodes, i van ben errades: allí hi esplaia la vista, el dol i l’enyor. I també els vuitanta anys golafres de vida. Mai no donaren cap rendiment, aquelles quarterades al bell mig del puig que esguarda
Sentia la gelor de l’aire de quan caus en picat. La discussió amb na Vicenta, la seva dona, l’havia deixat estormaiat, sense forces ni per posar el mac en terra. Massa ofensa continguda, massa retrets encarnats, massa pus incontinent. Assegut davant l’ordinador que esperava la crònica diària –el redactor en cap del periòdic on treballava
A la taula immediata, a l’esquerra dels ulls que tafanegen, un matrimoni amb fill. Aparenten més edat que la que tenen, sens dubte. Descurats tots tres en el vestir. Ell, un mitja punyeta, amb cara d’estar abonat al maltractament verbal; ella, incapaç d’entendre que la higiene no és classista. L’infant, afamegat de lletres, tendeix a
S’ha aixecat cansada de voltar dins el llit. El pes al pit amb el que es colgà, no l’ha deixat en cap moment i dormir intermitentment l’invalida per fer res. Sap que aquesta mena d’enclusa en el lleu que la fatiga és d’origen volcànic, que li diu el metge amic, çó és, la irresolució dels
Els cavallets han obert però per fer net, no per colcar-hi. En aquella hora matinera els seus clients són a l’escola, a quatre passes del parc que acull l’atracció. En Lluc, l’amo, a punt de jubilar, fa el repàs preceptiu de cada dia. A banda de treure llustre a totes les peces, canvia algunes bombetes
Ai, Bernat, no tens remei, remugava el ca, en Lenín, dotze anys, negre com la pega, desclassat, fermat –és un dir: una baga testimonial fa les funcions de fermall- a la farola de davant el Bar Nessuno. En Bernat farà els setanta-cinc dilluns que ve i en fa molts que està maridat amb la seca,
Nas per nas, drets davant la balconada que s’obre a l’avinguda i amb tota la sang als ulls, Ell i Ella s’escridassen i es dediquen insults de distints calibre. No hi ha temps ni espai per al parpelleig. El nadó, sopat i net, dorm en el bres, damunt el sofà, esguardat de prop pel ca,
Ja no ha estat a temps de poder escollir un seient de finestra. El temps li basta, sempre, però de vegades uns comptes fa l’ase i altres el traginer, i no guanya per ensurts. Ara, per un d’aquests excessos atrevits de confiança, li ha anat d’un pèl no trobar-se amb el vol tancat. Ha de
Farà noranta anys el mes que ve i cada dia, a punta de sol, se’l veu prendre la camada que mena al bosc. Hi va a cercar records conservats en ambre, com els trilobits. Sap millor que ningú que l’edat depreda la memòria, que s’escola pels intersticis de les vivències retingudes i ho fa tot
Es tornà a despertar amb la vella melodia de l’ocarina enganxada a la peresa. Aquell primer de març, París clarejava amb una gelor trepanant. Es rentava la cara cantant per ell la cançó terrosa que, com cada pic que el despertava, el retornava amb tots els estris de baixista a la vila que deixà a