Rebostejant per l’animalada de papers per desar, en un dels arxivadors que comencen a ser niaró de peixets (Lepisma saccharina) he retrobat les notes preses en una conversa molt sucosa que vaig tenir fa anys (m’esgarrifa la seva traducció en dos nombres) amb un carter de l’antiga escola, Genís Maluquer, l’intel·lectual, com era conegut entre
El mestre de quan tenia deu anys era un malcarat mutilat de la Guerra, dels que donava tandes de garrot per qualsevol insignificança. Parlava un castellà rudimentari i agallegat, i no volia sentir a parlar en mallorquí, que era bàrbar i vulgar. Ha somniat amb ell, anit, no recorda què exactament però res de bo,
Ja no queden illes recòndites, exuberants i inhabitades per naufragar-hi, diu el geni esquàlid que surt de la llauna de sardines. Ni escriptors a sou disposats a reviure aventures setcentistes, a fer de Dafoe del vint-i-u, insisteix l’esperit multicolor, reconvertint les cuites salvatges d’un aïllat amb el seny begut en material d’autoajuda. I encara menys,
En Dionís sabia molt perquè llegia sempre i coses que no agradaven a don Florencio, el mestre mutilat de guerra que només sabia donar garrot, que –dia sí i dia també- deia a sa mare que en Dionís no seria res mai perquè, per molt que llegís, res no li quedava dins la mollera. A
El cap fa temps que li balla milongues encara que el seu posat no ho denoti. Era gairebé un marrec, quan se li cruixí el cervell. Fins aleshores era un sol de nin, a parer de les veïnes; ben espavilat i llest. Un matí gelat, però, a l’escola, resolent un problema a la pissarra –per
Frisava de dinar per fer la becaina. Havia treballat intensament des de les sis del matí en el recull de contes que l’endemà havia de fer a mans de l’editor i notava especialment l’encarcarament del coll. Tenia pressa per lliurar-se al somieig havent pres el cafè. La fatiga li atordia l’atenció. Es ben assegué a
Mestre Joan Desbull va ser el darrer ferrer de la vila, negoci que clausurà fa una quarantena d’anys. Era guerxo, mestre Desbull, per culpa d’una estella de ferro que li buidà l’ull dret. Duia ulleres de muntura negra i amb el vidre dret fumat per no deixar al descobert la cavorca esgarrifosa que li quedà
No tenia pensament bo, li deia sa mare des que començà a anar de grapes. I en sorprendre’l rient a esclatabutzes fent tornar xoroi un escanyapolls quan ni balbucejar sabia, tingué la impressió que seria cosa gran, en la vida, el seu fill. D’habitud solia dur dibuixat un somrís a la cara tot i que,
El professor Estrany era vell com un nigul i tan gentil i educat com visqué, morí com cal: havent passat la nit somniant que tenia una conversa ben animada amb Nicodem, el savi jueu que cregué que el fill del fuster de Galilea era el Messies. La seva dona, Àgueda Sugrany, setze anys més jove
“Visc confinat en un arxipèlag de renúncies”, escrigué d’una tibada després de molta estona d’ordenar pensaments. “L’addicció de molts poderosos al consum de territori és tan destructora que farien volar amb dinamita la Serra per enterrar la mar”, continuà punt seguit i s’adonà que escrivint tan desordenament i boja no arribaria enlloc. Tanmateix, per molt
La deixondí el rogall de la cafetera. S’aixecà peresosament i gairebé a les palpentes arribà a la sala menjador. El bon dia que dirigí al seu home, de tan afeblit, no arribà a la porta de la cuina. De la butaca estant intuí que la llum que es desvetllava afavoria l’entreteniment. En ser davant els
Del número cinquanta-cinc de l’avinguda remodelada en surt un home amb un abric negre. Abans de tocar carrer, del portal estant, n’aixeca el coll i les solapes, de l’abric, i estén un paraigua del mateix color. La pluja és feinera tot i no anar a escarada. El matí encara és fosc i, essent dilluns de
Calia fer quelcom per mirar d’aplacar aquella ànsia que se sentia allotjada a l’esquerra del cor. Li calia amb certa urgència trobar un punt d’escriptura on fer palanca i llançar a l’estratosfera de les calamitats vençudes aquell estat inquiet que l’atribolava. Com solia, miraria d’apaivagar-se provant de transcriure amb meticulositat malaltissa aquella mena de descàrrega
Es despertà amb el cor a punt d’esclatar i remull de suor. Panteixant, assegut a l’espona del llit, sense haver-se recuperat encara de l’espant, repassava atropelladament el somni que l’acabava d’estomacar de valent. La cara oculta del seny, quan el son feia el ple, li havia fet creure que havia envellit molts anys i que
L’alba a punt de lluir em porta records benèvols que em distreuen l’agitació de l’insomni. D’esquena, dins el llit, i respirant fondo i acompassadament se m’apareix el padrí Simó, que tenia la tendresa empegueïda: besava poc però sempre el trobaves a punt de mirada. El padrí sempre enyorà les butzes dels vaixells de càrrega -que