marginàlies

S’ha despert asserenat però amb restes com a d’arena en la boca del darrer somni, que recorda amb una
nitidesa inquietant. Havia anat, absolutament acoquinat, a casa d’un dels poetes majors encara vius amb els vint-i-set poemes que considerava mereixedors de la seva atenció i de l’edició, naturalment. L’estudi on el rebia feia més la sensació de despatx administratiu desendreçat, de gestoria de l’any vuit, que
no la capella creadora d’un dels lletraferits vius més considerats.

El va rebre assegut a una butaca d’orelles encatxofat en una taula de braser que vessava de papers escrits a mà i en lletra molt menuda. Poc donat a l’ostentació i als saraus de qualsevol mena, reposat i poc xerraire, aquell alt referent literari els darrers temps es mostrava afectat d’iracúndia per la cobdícia que s’havia instal·lat al seu país en tots els ordres i la torpor o la inutilitat dels
polítics que el governaven “amb mà de sagí”, solia repetir. En rebre els poemes, en llegí el primer, aixecà la vista de savi cansat cap a ell, el mirà amb profunditat oceànica i li començà a recitar de memòria la destrucció de Nínive profetitzada per Nahum: “Ai de la ciutat sanguinària, carregada d’impostura i rapinya, que no es cansava de caceres!”. I emfasitzava el literat major amb els ulls a punt de sortir-li d’òrbita: “Nínive, la gran prostituta, que fascinaves per la bellesa i per les arts de bruixeria! Ja que venies pobles prostituint-te i nacions a preu de bruixeries, aquí em tens contra tu!  Ho dic jo, el Senyor de l’univers. T’aixecaré la roba fins a la cara perquè et vegin nua les nacions i els reialmes et contemplin les vergonyes. Abocaré immundícies damunt teu, t’avergonyiré, et convertiré en un espectacle. Tothom qui et vegi fugirà dient: “Nínive ha quedat devastada, i qui se’n compadirà? On trobarem algú que vulgui consolar-la?” I fa un sospir, el literat, i tira el cos cap enrere perquè el seu cap enorme, aquella testa exemplar i insubornable adornada amb una mata esquifida de cabells cendrosos permanentment espantats, quedi enmig de les orelles de la butaca després de dir molt lentament “com aquesta terra nostra, que serà glorificada després de la seva destrucció”. I en acabat, la glòria de les lletres queda adormida profundament, acotxat per una rialla tendrament sorneguera. Ell surt del pis. L’entrada de la finca fa una fortíssima olor a pixum i a fora plou a bots i
barrals. Xano-xano, fruint del xop, va fins a la veïna plaça dels plataners, s’asseu a un dels bancs de pedra per emparar tranquil l’aiguat. No hi ha ningú al carrer, però observa que són molts els veïns que el miren rere les finestres de les seves llars. Sense importar-li gens, es lleva les avarques que porta,
les deixa sota el banc, i parteix d’allà sense cap rumb xipollant els tolls d’aigua. És ben conscient que va descalç, que la tempesta és tan intensa que costa d’obrir els ulls i que ha deixat les avarques sota el banc, però no fa res per recuperar-les. Se les mira, de lluny, i convençut que ningú no les tocarà, que quan torni d’allà on va encara les trobarà en el mateix lloc, gira en cua i desapareix d’aquell escenari ciutadà negat.