marginàlies

El bar porta el nom del mont més alt del Japó i el gestiona un matrimoni xinès que amb un grapat de paraules castellanes pronunciades a la manera cantonesa s’entén a la perfecció amb els clients habituals o puntuals. Fa estona que saben què són les tomàtigues de ramellet i com les han d’emprar per fer un pa amb oli i coses passador.

Fa cantonada amb dues vies ciutadanes amb trànsit gairebé constant però amb negocis i dependències de l‘administració pública que li procuren els clients necessaris per seguir obert. I per això, abans de les 8 del matí, el bar és ple de parroquians fidels que hi fan el cafè o el tallat que pretesament els ha d’espavilar. La televisió està engegada però ningú no l’atén; tothom està més pendent del molinet de cafè que frueix d’imposar silenci.

La peresa infinita de la majoria de la parròquia no va contra rellotge: segueix el temps que mandreja, que s’esplaia amb el  ludòpata enganxat a la màquina escurabutxaques que a canvi de molts d’euros li retorna morralla perquè segueixi deixant-hi bona part, o tota, la pensió. O amb els parroquians diaris jubilats que ocupen els seus llocs d’observació –ningú no sap què miren ni perquè- exposant-se al renou corrupte dels automòbils envanits que no deixen de passar.

La quietud del temps del bar que contribueix de bon de veres a l’agermanament xino-japonès també afecta positivament la dona entrada en anys que telefona i manoteja, i tot el temps mou el cap dient que no. I també l’esma del parroquià amb fama de bohemi a qui li agrada escriure només per ell i que, de la taula del racó estant, escriu amb lletra molt pulcre els  heptasíl·labs:

la raó suqueja
vessunyen els ulls
en trobar la llum
d’un mot tret de conca