marginàlies

En entrar el metge, llegia:

“I què dirà l’Ivan Zakhàritx no se sap, i ell mateix ho sap menys que ningú, perquè sap molt bé que no sap res i no pot ajudar de cap manera i que només va fent provatures a la babalà perquè els altres no deixin de creure que sap alguna cosa”.

Qui així s’expressa sobre un metge és Pózdnixev, un dels personatges de la novel·la “La sonata Kreutzer”, de Lev Tolstoi.

El metge que atén la malalta que ell acompanya és molt jove -almenys el posat, l’expressió i les maneres ho indiquen fermament- i després de conversar amb la pacient i consultant les darreres proves li diu que respon com s’esperava al tractament i que si segueix la millorança com fins ara, aviat podrà anar-se’n a casa.

La pacient ho és molt poc -hom diria que gens- soferta i repeteix insistentment que se’n vol anar a casa, que a l’hospital se sent engabiada, que tanmateix està com un gra d’all, que té les constants ben normals, com li ha dit la infermera, i que s’està avorrint sobiranament, prova més que evident que no està malalta perquè els malalts en el darrer que pensen és en l’avorriment.

El metge li diu que sí a tot, que està bé, efectivament, però que ell vol que estigui redebé i que per això cal que tingui una mica de paciència. A més, li diu, com més us avorriu, més dies afegireu a l’engabiament. I espera impacient què li retopa la malalta fitant-la als ulls i somrient amb certa descaradura.

També li somriu, la malalta, i li aguanta el mirar trapella, i a la fi li diu que amb ell a la vora no s’avorriria gens.

Riuen tots dos i en anar-se’n, el metge indecentment jove diu a l’acompanyant que en Pózdnixev és un bon tord i que s’ha divertit molt amb ell, sobretot en veure quina opinió té dels metges. I entre vós i jo, li diu a cau d’orella, de Zakhàritxos en tenim un bon grapat, en el gremi, però no ho digui a la senyora que acompanya, que empitjoraria la seva encantadora malsofridura.