marginàlies

Li agrada conduir amb fosca i no en sap espinzellar els motius. S’hi sent còmode, senzillament, perquè creu que els altres conductors s’hi miren més, van més alerta, hi posen els cinc sentits menant els automòbils cada cop més amples i potents; i més segurs, diuen.

A les sis i poc del matí la fosca és negra, encara, i el trànsit no gaire dens en els dos sentits, tant el que surt de la capital com el que hi entra. En aquesta hora, per l’autopista més batuda de l’illa, abunden els camions petits i grans, els autobusos públics i les furgonetes d’empreses relacionades amb la construcció. En poques hores, es diu, el camí que fa es convertirà en un riu angoixant de cotxes ensutjant l’aire i estressant la vida comuna que hauria de ser calma, molt menys estrident i agressiva que la que vivim tant a la mala. I no pot evitar anar-se’n al temps -que ha conegut-, on els cotxes eren excepcionals i signe de poder, i els trens abastaven tota l’illa. No eren millors, aquells temps, cap passat no ho ha estat mai, però indiscutiblement s’han esbandit avesos i atencions que ens feien més amables amb els altres i amb l’entorn.

Des que ha sortit s’ha fixat en la lluna en minvant, que avui pareix talment una pipella que llesca els núvols esfilagarsats; o la lúnula de l’ungla d’un dit gros. Li agradaria poder fotografiar-la, tan poc lluna és, avui, pensa; tan de detall que la fa amanyagadora. I va canviant el color blanc que tira cap a un enrosat i acaba encarbassat. Està a punt, fins i tot, d’aturar el cotxe al voral i provar de retratar-la amb el mòbil. Sap que no aconseguirà captar-la com la veu, tan cridanera, perquè no sap manejar gens la càmera del seu telèfon; es limita a apuntar distretament l’objectiu i a pitjar el cercle disparador. Sap bé això, però li bastaria el punt de llum inexpressiu que captaria per recordar la intensitat amb què s’entreté a mirar la pipella que vol ser lluna minvant.

I quan s’ha decidit a aturar-se al voral, abans de posar l’intermitent, mira pel retrovisor per si el segueix algú i es troba amb tota la lluminària preceptiva d’un camionot que sembla que el vigila i que li digui que s’oblidi de fer el que pensa fer. S’espanta, clar, i torna a la conducció atenta. Manté la velocitat, que no arriba al límit permès, i més asserenat, veu que el camió l’avança.  Ho fa lentament, metres i metres de camió estranyament silent que el fa sentir presoner de la seva audàcia i del seu orgull. I encara s’inquieta més quan pot veure pintada al lateral del remolc, com a imatge corporativa de l’empresa de transports, la mateixa lluna en forma de lúnula, exactament la mateixa, que fa tanta estona que admira.