marginàlies

El moix li sortí de l’esquerra, escapadíssim, només el va veure una fracció de segon, des que botà la paret fins que es perdé davall el cotxe. Just en aquell moment a l’emissora de música clàssica que tenia sintonitzada començava l’allegro vivace del tercer concert per a piano de Bela Bartok, que no havia sentit mai.

En aquella maleïda fracció de segon no va saber decidir què havia de fer per evitar l’atropellament de l’animal i la probable topada del cotxe amb la paret de la dreta. Coneixia bé la carretera sinuosa i vella per on anava: feia catorze anys que hi passava dos pics cada dia de dilluns a divendres, descomptant els festius i els dies de vacances, i se sabia de memòria tant el trajecte d’anada com el de tornada, que eren completament diferents, com si fossin dos trajectes per carreteres distintes. Sabia, per això, que amb paret a banda i banda durant tot el recorregut de més de vuit quilòmetres, com si fos més torrent que carretera, qualsevol distracció o soscaire sucumbien a l’atracció poderosa i inevitable de la pedra.

I es limità a frenar en sec -no anava molt aviat i la fuetada a les cervicals no va ser excessiva- a subjectar amb força el volant per intentar que el cotxe no es desviàs en excés i a obrir desmesuradament els ulls com si contemplàs la parusia.

En aquell instant que no ocupava gens de temps, sense atendre res concret, la cervellera, de la sacsada, anava de gambirot i tan aviat pensava en què anit digué a la seva dona que l’amor no era cap òrgan vital, per la qual cosa no calia fer-li gaire cas, fet que l’enutjà tant que, dins el llit, ella no li donà la bona nit en girar-se d’esquena, com tornava a recordar aquell vell adagi –això és més vell que nòstron pare Adam- que feia una eternitat que no tenia present. En aquella gota de temps que abans de tocar terra s’havia evaporat, també se li aparegué el seu besavi que contava que amb unes tisores de podar escapçà una orella d’un jovencell que mirava amb delit la besàvia que encara no havia engendrat, per la qual cosa era la més bella i desitjable dels encontorns.

Tot això i més ordia la seva pensa folla mentre sentia la fregada esmussant de les rodes i un cop molt sospitós als baixos del cotxe: necessàriament havia colpejat el moix i després l’havia aixafat. I què havia de fer amb l’animal esbutzat? Com l’havia de recollir, al moix emmonstruat? No tenia res per fer-ho. I si hagués tingut com recollir-lo, on l’havia de deixar? També podia seguir i oblidar-se de l’incident, al cap i a la fi no era el primer ni seria el darrer animal que mor atropellat. Molts, a més, a força de passar-hi rodes i més rodes acaben fets peces de pell abandonades a les voreres de carreteres i autopistes.

Estava aturat enmig de la carretera estreta, venia just que dos cotxes es creuessin sense fregar-se, i era una temeritat quedar aturat sortint d’un revolt tancat i a una tirada de metres d’una altra volta igualment seca. Amb el cap en negre, però, baixà lentament del cotxe i, atordit, anà al seu davant. No es va adonar de l’errada fins que hi fou: el que pogués quedar del moix havia de ser a la part de darrera o, en tot cas, davall el cotxe i si era així aquella mena de socors que executava sense tenir-ne plena consciència es complicaria.

Seguint amb el cap amb un tel negre que li impedia fer-lo anar com requeria aquell incident, anà darrere el cotxe, tornà a sentir el piano de Bartok que deia molt encara que ell no estava en disposició de prendre’n res, i a poques passes va veure el moix. Miraculosament no l’havia aixafat i sentí una mena d’alleugeriment que li recorregué tota l’espinada. En veure el moix sencer, apressà les passes i en tenir-lo a l’abast va veure que de la boca li sortia un reguiu menut de sang. Però alenava pesarosament i descompassada, encara. Era un alè que no animaria un insecte, pensà espontàniament, i va ser quan s’adonà que el moix agonitzava.

Davant aquella evidència aclaparadora, li caigué el vel negre de la consciència i va veure clar que havia d’acabar tot d’una amb aquell patiment –com acabava el concert de Bartok- i no dubtà a agafar una pedra de volum considerable de la paret. I quan anava per descarregar-la sobre el cap del moix moribund, va sentir un cop molt fort a l’esquena i tot ell es convertí en un xiulet agut i una fogonada de llum encegadora: un cotxe amb música ofensiva a tot drap el voleià com es voleien els animals imprudents que, confiant en la consciència ecològica de l’espècie humana, creuen innocentment carreteres i autopistes; com atropellarien nòstron  pare Adam.