marginàlies

En el cotxe, Cecilia Bartoli canta estremidorament “Gelido in ogni vena”, l’ària de “Fernace” de Vivaldi, i ell no li fa cas, té el cap a una altra banda. Fa dies que se li acumulen accidents i contratemps que l’ansiegen. La novel·la en punt mort, l’hospitalització de la seva dona i la necessària habilitació de ca seva per poder acomodar els espais a la seva immobilitat permanent que li deixaran el dipòsit bancari ben eixut. I l’estranya sensació que d’un moment a altre pot esdevenir-se un infortuni, un col·lapse, un soscaire greu que el pot afectar seriosament i que li fa tenir tots els sentits en vigília permanent.

Fa un horabaixa esplèndid, impropi d’un dia de les darreries del mes de setembre. No hi ha saturació a la via ràpida amb la velocitat limitada als 100 quilòmetres per hora, encara que ell, per pressa i per entremaliar-se per no res estigui com estigui, desafiant els possibles radars, va a cent deu i somriu infantilment, satisfet de ser capaç de contravenir una ordre, per molt que sigui de poca empena.

En sortir d’una volta suau, com totes les de les autovies, veu que el cotxe que el precedeix i que té prou enfora, frena en sec i ell, instintivament, també redueix la marxa gens apressadament. De sobte veu un embalum que no aconsegueix definir saltant per damunt del cotxe precedent, que ha quedat sembrat, i caient a una quinzena de passes del seu.

Aturant el cotxe prova d’endevinar quina casta de cos dona forma a l’embalum que, en caure sobre l’asfalt, ha deixat enlairada una mena de cinta o de líquid roig que ha descrit un arc semblant a una falç i que s’ha desfet en tocar a terra. Massa gran, es diu, per ser un moix i impossible que sigui un ca.

És després d’aquest ràpid descart que sent, ara sí, Cecilia Bartoli planyent-se  fins a l’escruiximent que se sent glaçades les venes i que està terroritzada en veure com, per elles, hi corre l’ombra del seu fill sense sang.