marginàlies

No pot evitar assimilar tothom qui veu a un animal. Començà a fer-ho en sortir de la innocència per la precisió d’un professor poc preparat i gandul de llengua espanyola que sostenia que les cares de les persones trobaven el seu mirall bé en un porc o bé en un corb. Ell, que tenia la cara rodona i inflada com un pa, deia als seus alumnes que, indubtablement, la seva s’assimilava a un porc -millor a una porcella, deia fluixet el més brètol- i reia, el professor, com si fos pallasso, picant-se la galta amb el dit apuntador. En canvi en Barceló, i assenyalava l’alumne de davant la taula professoral, és clavada a un corb, i encara reia amb més força. I, efectivament, en Barceló tenia la cara afusada, el nas llarguer amb el septe lleugerament inflant, la boca breu i la barra generosa.

Ell no reduïa només a dos els rostres amb qui es topava, sinó a tots els animals però només als comuns: moixos, cans, trencapinyons, granots… fins i tot als més allunyats de qualsevol traça humana com els dofins, els escorpins, les papallones o les llampugues. No obstant, mai relacionava cap cara d’home o de dona amb un animal exòtic: un tucà, una llama, un guepard o una au del paradís. Tampoc mai, tot i la semblança més que evident, amb qualsevol primat: goril·les, ximpanzés, titís, lèmurs o macacos.

I per molt que ho intenti, els primats i els animals exòtics mai no compareixen a l’hora d’establir semblances amb les cares amb les que es topa. I és inútil que es demani per què; per què, per molt que vulgui, per molt que s’esforci a fer-los venir per posar-se en el lloc d’una cara bullida, eixuta o fracassada, no compareixen moneies ni bèsties rares: els seus animals comuns se’n cuiden prou de foragitar-los del seu cervell.

En cavi quan ell es mira al mirall només hi veu aus d’envergadura batent les ales o bèsties abissals a punt d’atac, cada dia una de distinta, com si en fes l’inventari definitiu. I és en veure’s avui au i demà peix introbable que pensa que, si s’ho proposàs, podria caminar per damunt la mar.