marginàlies

Anava tan carregat d’espatlles que semblava que a sobre hi duia un cementiri. I tanmateix, el seu pas emanava una dignitat sense cap clivella. Parlava poc tot i tenir una veu agomboladora i, encara que la pressa l’empaitava a l’hora d’estar amb la gent, passava per ser temperat i calmós, signes inequívocs de gent assenyada, a parer dels seus convilatans, un posat que convidava a demanar-li quan convenia una informació precisa sobre qualsevol afer, com s’havia de fer una gestió qualsevol, respondre a requeriments administratius i, en casos delicats, sol·licitar-li un consell, advertiment a l’hora d’obrar que ell refusava sempre perquè no considerava prou sòlida la seva pretesa rectitud. La gent no entenia aquesta explicació i ell, per sortir-ne una mica a la bruta, els deia que un necessitat de consell, com ell, no pot aconsellar si és que no vol el mal.

Vivia amb tres moixos i un papagai de les Moluques –Alisterus amboinensis, precisava als qui li demanaven què era aquell ocell vermell encès de pit, verd intens d’ales i blau fort d’esquena- en una casa antiga -vella no ho era perquè regularment hi feia adobs i reformes- a la part més alta de la vila, la qual cosa li permetia veure sense destorb tota la vall esplendorosa sobre la que s’assentava. S’apropava als noranta anys i, llevat del carregament d’espatlles, feia planta, ningú no n’hi feia setanta. Fins que es jubilà va fer de professor a un institut ciutadà ensenyant història. Mai no li agradà fer de professor, sostenien els que presumien d’haver-lo tractat amb més profunditat, però d’alguna cosa havia de menjar. A ell només li agradava llegir -tenia tants de llibres que molts deien que feien de parets mestres de ca seva-, pintar i escoltar música, això sí que ho deia sovint, i de les tres ocupacions es quedava amb la pintura, tot i que en mostrava comptades obres. Manta vegades des de la Sala li havien demanat que presentàs una exposició per les festes patronals i sempre ho refusava amb l’excusa que les seves obres pictòriques no mereixien l’exposició pública. També refusà fer el retrat de son pare quan el declararen fill il·lustre de la vila, fet que disgustà molta gent que el tenia en alta estima.

No estava casat i només tenia un únic nebot -fill de la seva única germana que morí estranyament l’endemà del seu home ja feia tretze anys- que vivia a Vancouver i que el visitava amb la seva dona i els seus dos fills per Nadal i quinze dies a l’estiu. Vivia sol, tot i l’edat, estava com un gra d’all, deia, no necessitava ningú que el cuidàs, encara que un pic per setmana una vilatana hi anava a fer net i el dinar de tota la setmana, que congelava dins carmanyoles, una per dia. Aquesta vilatana podia anar per tota la casa a netejar llevat del seu estudi des del qual es veia tota la vall i on llegia i escrivia escadusserament, escoltava música i hi pintava.

Davallava poc a la vila, només per fer-se amb imprevistos i veure aquell o aquell altre, i per això ningú no es preocupà pel fet de no haver-lo vist els darrers dies. El trobà la vilatana que li feia de jornalera en el seu estudi obert de pinte en ample, en terra, fred. La dona de fer feines, per l’atabalament, no parà gens d’esment al que s’acumulava a l’estudi, però quan hi pujà amb el municipal i el batle, sí que va veure bé totes aquelles pintures que retrataven molt i molt bé el cos nu d’una jove pèl-roja en unes postures que ella no havia vist mai i d’allò més grolleres, ella cames eixancades, mostrant-ho tot amb brutícia i amb la cara que ho deia tot del gust que passava de mostrar-se d’aquella manera.

Corregué com la pólvora, la nova de la seva mort, sobretot la descoberta de la gran quantitat de quadres tan ben pintats, que semblava que parlaven, la majoria d’aquella al·lota pèl-roja en actituds i postures gens casadores amb el decòrum i la dignitat. Alguns deien que l’havien vista entrar i sortir moltes vegades de cal professor, però no en feren cas perquè rebia moltes visites. A més, era una dona que encara podia passar per jove, alta, de presència imponent i caminar de model, riolera, agradable, que no dubtava de saludar si te topaves amb ella, fet que dissipava qualsevol dubte sobre les seves intencions o comeses. Ves a saber, deien, si la fortuna del professor -tenia propietats heretades i adquirides de molt valor-, i probablement una bona eurada al banc- enlloc de parar al nebot que feia milers de quilòmetres cada any per visitar-lo, no anàs a parar a aquella beutat que es deixava retratar -i no només retratar, qui sap!- per un professor gairebé norantí, ben plantat, carregat d’espatlles que semblava que a sobre hi duia un cementiri, però que ningú no hagués dit que fos tan impudent.