marginàlies

Arriba al control de seguretat de l’aeroport una hora i mitja abans del seu vol i en arribar es troba la zona estibada de gent. Aixecant el cap entra tanta gentada, s’adona que només hi ha dos mòduls de control operatius. No aconsegueix saber què passa. Ni cap guàrdia civil ni cap altre personal de la companyia encarregada del control del passatge dóna cap explicació.

La inquietud dels que esperen és més que manifesta i explota quan un home gran i gros cau com un sac buit i la dona que l’acompanya xiscla histèricament. Al moment compareixen a socórrer-lo dos guàrdies civils i un d’ells, amb veu engolada, demana si entre els que esperen desesperadament hi ha cap metge. N’hi ha dos, sembla, que atenen l’home caigut. No és res, un acubó. Així mateix demanen una cadira perquè es pugui refer. Una treballadora del control li serveix una cadira de despatx, amb rodes. Treuen l’home d’entre la gentada i rere ell surten la seva acompanyant, els dos metges i les seves corresponents companyes i els dos guàrdies civils.

Tots passen davant tothom i la guàrdia civil els fa lloc perquè puguin passar el control. Ningú no diu res, en veure aquesta deferència, com si l’acceptassin amb resignació, fins que algú comença a aplaudir. Es fa un silenci incòmode en no saber si s’aplaudeix l’actuació de les persones que han assistit l’acubó de l’home gran i gros, la manera de colar-les o per la vaga encoberta que, segons aventuraven alguns, era la causa de l’embús. Per simpatia, s’hi anaren afegint aplaudiments adornats amb certs improperis. L’aplaudiment no dura gaire, tanmateix, i retorna l’angoixa i la inquietud.

Falten cinc minuts per la data prevista per a la sortida del seu vol quan la seva bossa passa per l’escàner del control. Hauria d’haver simulat una indisposició, pensa arropelladament; ara ja seria a la porta d’embarcament.

Corre amb la certesa que no arribarà a temps per embarcar. Es nota molt pesades les cames i la bossa de mà ha deixat de ser lleugera, com si arrossegàs un mort. No arribarà a temps, n’està ben segur i ordena les gestions que haurà de fer perquè la companyia el pugui recol·locar en el primer vol possible cap a la seva destinació.

Ja no hi ha ningú a la porta d’embarcament, quan hi arriba, i les dues hostesses que hi troba fa l’efecte que han acabat la seva feina, que no esperen ningú. No obstant, una d’elles, fent voleiar una mà, li indica que faci via, i en ser vora ella li diu que l’esperaven, que sabien què passava en el control de seguretat.

Esbufegant i atordit, es deixa caure en el seient 27E. Li costa recobrar l’alè i no s’acaba de creure que hagi aconseguit embarcar. I renega dels treballadors en vaga.

El retorna de cop de l’estupor el crit estrident i burral de la nina que seu just al seu darrera. No té els quatre anys, es diu, temps suficient perquè entengui que els crits no són propis de la raça humana. Pensa que serà una enrabiada, o ho vol creure; una potadeta puntual que cessarà en haver pres el vol. Però s’equivoca: la nina segueix xisclant i ningú no la reprèn fet, al seu parer, que encén encara més les ganes infantils de cridar l’atenció. I també renega d’aquella criatura que ja demostra que, de gran, serà un corcó.

I si simulàs una indisposició, com l’home gran i gros del control de seguretat? A l’avió segur que hi ha qualque metge…