marginàlies

Li deia el vell xarrupant una llimonada natural tèbia: “Per companyia no vull cap animal per no pertorbar-lo amb la meva indiferència. Tanmateix, la companyia està sobrevalorada i, a més, ja li va bé al mercat que ens ajuntem, que ens encollem, que ens emparellem perquè plegats som més bons d’entabanar i d’estafar”.

Ell s’havia conformat amb l’aigua fresca que li havia ofert i unes galetes daneses la capsa de llauna de les quals feia setmanes que havia obert. I, mirant com el comptador de la gravadora del mòbil indicava el registre,  deixava que el vell seguís incoherentment la seva parlaria boja a moments: “Ai, tenc molt bo de fer desbarrar, ja ho sé. La memòria cansada ho té, això de pegar d’un cap a un altre insensatament, de negar el que acabes d’afirmar, d’anar i no saber tornar d’una conversa assenyada, m’entens? Ara m’ha pegat per demanar-me què va ser primer, el mal o el bé, i crec que va ser el mal, el primer, i per això la bondat és revolucionària”, i es beu un glop generós de llimonada.

Ell no vol interrompre’l, no sap ben bé perquè, però s’adona que s’haurà d’afanyar molt si vol treure res en net de l’entrevista a un dels més grans autors encara vius. “És revolucionària, la bondat, encara que diguin que el bé no sigui res més que el vers d’un poema que encara no s’ha donat per bo; o que encara s’ha d’escriure, per ventura”.

En sentir-lo dir això i per mirar de posar un cert regit a la conversa, aixeca el braç dret per cridar-li l’atenció però el vell el desatén: “No et vull donar cap consell perquè jo no n’he volgut cap mai, però permet-me que t’exigeixi que escriguis. Escriu encara que sigui amb lletra il·legible, encara que aparentment res no s’entengui. Escriu i calla, que és tant com dir, sigues escriptura clandestina, d’aquella que s’ha de desxifrar i deixa que ho digui tot l’espai poc generós entre les paraules. Escriu, que escrivint trobaràs la millor de les companyies encara que no sigui cap animal”.