marginàlies

En veure la carta en el batiport de ca seva va somriure per matisar l’eufòria que l’envestí davant aquella troballa. Feia tant que no rebia una carta per correu ordinari que no fos del banc o de publicitat diversa! Anys, segurament. I li sabé greu que no dugués segell: una etiqueta amb la sucursal des de la qual s’havia franquejat, el dia, l’hora, l’import que considerà excessiu (0,82 euros), i un codi QR en feia les funcions. Impacient, estant gairebé segur de qui l’enviava, va anar a veure qui era el remitent i, en comprovar que no s’errava, el somriure derivà en rialla.

En haver desat la compra, obrí el sobre i a comptes de trobar-hi un full escrit a mà i apressadament, com esperava coneixent el remitent, en tragué una postal: la testa coronada de la reina Elisabet II vista des de darrera, el coll cobert amb una estola o semblant de pèl blanc, del mateix blanc dels cabells reials, sobre un fons difuminat que anava de l’ocre al blau.

Mirà insistentment la imatge tractant de veure-hi el que no deia ni volia transmetre. ¿I per què insistir en un retrat que l’únic que vol expressar és que la corona -de la Reina, és clar- impera encara que no l’acompanyi cap mirada?  I en girar la imatge i llegir el que li diuen retorna a la rialla i ho entén tot de cop. Ja sap per què li ha enviat precisament aquella postal i què espera que respongui.

I de manera automàtica recorda que un poetastre anglès de la meitat del denou, Jack Tinsmith, no n’està segur, fa tant que les certeses s’han enllotat, que en un poema llarg i excessiu en imatges desafortunades parlava, precisament, de les corones, del seu poder absolut, de com l’acceptava el poble més baix; més o menys deia: per boca la corona sense rei, sense cara, sense imperi…

Ja ho té, ja té el que vol que li enviï el remitent: la postal reial per boca seva, ell que és tan monarcofòbic. Se’n farà un autoretrat.