Un gatús orina abundosament en un racó d’un carrer de la part alta de la ciutat fet per agomboiar els veïns, una mà a la paret i l’altra intentant controlar el roll, balancejant ostensiblement i murmurant qui sap què. A l’altra vorera, un ca groenendael espectacularment bell, en veure’l fent aquella grolleria, li lladra com
Des que és vell, per fer l’horeta en el racó on les paraules somiquegen amb els moixos i els llibres s’apilen agradosament, es posa els auriculars i escolta el soroll del tren de vapor que li gravà el seu net major, que és una fletxa en això de les noves tecnologies i en la troballa,
De sempre –fa quaranta anys?- s’ha vist dibuixant o pintant l’estació, el tren, les construccions annexes, les vies, la boca del primer túnel que des de fa més de cent anys signifiquen la vila. S’ho sap tot de memòria, no cal que hi vagi cavallet en mà per captar colors i matisos. Es coneix totes
Ha posat al seu tocadiscs gairebé tan vell com ell -i que no pensa jubilar mai ni canviar per cap reproductor digital- la simfonia número 49, de Haydn, la coneguda per “La Passió”, i tanmateix li costa molt entrar-hi perquè n’Artemidor de Damasc li pren tota l’atenció. Fa un instant li ha telefonat l’amic que
Es despert molt inquiet quan estan a punt de tocar les sis del capvespre. S’ha adormit en acabar de veure una pel·lícula finlandesa tan freda com estranya, però imantant, de poca sang i molt de fetge, fosca, de les que t’incomoden per detallistes i cruels. Les flors no canten ni els cucs ploren quan arriba
Tenia els ulls secs, sense brillantor, quan li va dir que volia ser boxejador. I per un instant, quan li digué tot seguit que al cap i a la fi la boxa no era més que un ball amb cops, cregué que li feia una broma. Sí, a ell, al padrí, li hagués agradat que
Ja ho farà la mort, diu amb la mirada abatuda per significar que el seu home no canviarà cap dels avesos que el mantenen constantment al caire de l’estimbada. Diu que no sap què hi fa lligada a ell, encara, però no sap on anar, si el deixa, ni si s’avesaria a viure de cap
Diu que d’ençà que és vella, davallant els noranta, el temps ja no li fa mal, que durant molts d’anys n’hi ha fet molt, com l’artrosi que, com més va, més la martiritza. Ara el deixa fer, al temps, no el tracta, com si fos extern o el veí sorrut i malsofrit fins a l’extenuació
Necessita tornar a sentir la Bachiana brasileira número cinc d’Heitor Villa-Lobos cantada per Victòria dels Àngels i mirar d’apropar-se a la impressió forta que el prengué la primera vegada que la sentí. Sosté que les hores capvesprals dels diumenges li trasbalsen l’animositat i s’enterquen a presentar-li escenaris vells que tan aviat l’incomoden com l’encalmen. Li
Té la plorera molla, avui, diu la vella que fuma un havà amb fruïció, i fa un glop generós d’aiguardent per fer-la espassar. I torna a repetir que els àngels no venen de la mar, que davallen lents de la serralada sabent a qui han de trobar per dar-li la bona mort que es mereix.
Res com una flassada per damunt les espatlles i les cames davall la camilla per espantar el fred del constipat que li enreveixina l’espinada. Pensa que fa planta, tan orgànicament fora de lloc, i immediatament es fa un autoretrat amb el telèfon mòbil. S’adona que fa ullons però no vol posar-se la prova: la seva
Llegint Ivan Turguénev –li costa deixar el seu relat “Infeliç”- es topa amb la princesa Sumbekal o Söyembikä, dona del darrer kan del Kazan i regent d’aquest kanat quan el sotmeté Ivan el Terrible cap al 1550. S’ha d’afanyar, en faltar deu minuts perquè passi l’autocar, i l’ha de prendre necessàriament perquè s’ha de veure
Assegut a la butaca que abans de ser seva va ser de son pare i abans del seu padrí, una butaca amb orelles que engega la comoditat però que convoca la placidesa, creu amb fermesa, es disposa a veure la pel·lícula que li ha recomanat el seu fill, d’una directora molt jove que amb només
El passat de la papallona a la boca del vent. Això va veure escrit davall la finestra del dormitori en decantar la cortina acabat d’aixecar-se del llit. No s’espantà, ans al contrari: va somriure tot pensant que un fantasma amant de les paraules i del joc que proposen el reptava. Ho havien escrit amb un
Plou i el cafè que es beu a glops menuts cuita a escaldar-li el paladar. S’ha estorbat molt, la pluja, i ell, del bar estant, li somriu pensant que si fos una criatura la renyaria per la pena que li ha fet passar. De cop retorna la tos improductiva de ja fa massa dies i