Que no s'apague la llum

Vaig escarbant i escarbant. Llimant tots els contorns dels records que encara em queden. I els tinc ben prims i no aconseguisc trobar les esquerdes. O les que hi trobe no em semblen obertures fosques, sinó camins cap a una inabastable tendresa. I això ja passa quan idolatrem. Però no hi puc fer més que això, en aquest cas. Llavors passarem a trair, molt que em pese. I serà una cosa nova, amb perfum vell. I així tindrà una part teua, i una altra meua. Serà un producte cooperatiu, que no és poètic, però és exacte.

S’apropa el 20N, i inevitablement aquests darrers dies han estat plens de cabòries polítiques. Respirem aire i respirem campanya electoral, debats i opinions a favor i en contra d’uns i d’altres. Ho aprofitaré i faré un recull d’idees que vagaregen pel meu cap amb intencions tan  humils com fer-vos sabedors del meu entendre, m’he dit aquest matí plujós que em semblava que no tenia res més atractiu a fer.

En el marc d’unes eleccions estatals, la nostra situació em preocupa especialment atenent al cost de ser catalans. Vivim per sota de les nostres possibilitats gràcies al dèficit fiscal que patim, situat entre el 8% i el 8,5% del PIB. Els nostres impostos marxen a Madrid en fardellet en un viatge de no retorn.  I això es tradueix en una reducció de les quantitats que podrien sufragar les tantíssimes deficiències que ens emparen. Però, avancem amb calma.

Amb tot, sóc conscient que el 20N jugarem amb cartes vistes, doncs el PP ja gusta la victòria que li regalaran els vots càstig d’aquelles persones que, fugint del que no volen, no es pararan a pensar el que sí volen. I així, un partit que ha estat a l’ombra dels esdeveniments amb la mà parada, experimentarà el traspàs de ministeris. Si així ho volen (jo ja m’hi excloc), així serà. Ens governarà una dreta que apostarà per la privatització i desatendrà el fet que el patrimoni públic és l’únic que tenim aquells que no tenim patrimoni; que retrocedirà en els minsos avenços civils que han tingut lloc en les dues legislatures de ZP; que defugirà el sentit comú que pagui més ingressos qui més té i ignorarà la possibilitat d’establir un impost sobre els bancs i les grans fortunes; que prioritzarà el model Las Vegas en lloc de donar un bri d’alè a aquells que es troben en un pou de misèria i etcètera.

Per allargar-m’hi més, veiem-ho en clau de país: tot i que la distància serà semblant a la que hem tingut fins ara, ens trobarem un PP que seguirà treballant en la línia dels atemptats contra l’Estatut, els atemptats al sistema educatiu i els atemptats al sistema de mitjans de comunicació com el que hem patit al País Valencià amb el tancament de les emissions de TV3.

Tot plegat esdevé força dramàtic, però de cara al final, tractaré de revifar el text. És cert que a les votacions del proper diumenge decidim futur. Un futur que veig agre si continuem amb la pantomima del model autonomista. Amb Espanya no hi ha remei. I cal apostar per una construcció nacional catalana que vetlle per les particularitats dels nostres interessos. Més quan sabem que el procés democràtic d’autogovern és un dret reconegut internacionalment i que l’Estat català és una opció econòmicament viable. Una opció capaç d’impulsar les grans possibilitats que tenim com a país mediterrani i capaç d’adreçar-nos directament a Europa i al món, en lloc d’oferir-nos el melic de l’Espanya profunda com a mirall.

Davant aquest esdevenidor desolador, en què la corda continuarà ben i ben tibada, només ens queda l’aposta per plantar-nos amb fermesa. El meu vot dirà això. Perquè no digues que va ser un somni.

Grocs, taronges,
vermells i fins i tot liles violen el que fa ben poc era territori del verd. I
no és només la novetat del canvi de colorit tardoral el que m’encandila any rere any (amb el permís del dcvb) . És l’esclat de calidesa i calma conjuminades, que dóna l’agradosa
ordre a tot i tots d’estar ben recollidets -com més, millor!- durant els propers
mesos. Una melangiosa delícia, deia Màrius Torres.

(Fotografia presa a Aiguafreda de Dalt, peus del
Montseny)

Capdevila parlava avui a la seva columna a l’Ara sobre els dies que veiem que n’hem tingut de millors. Potser també se m’ha encomanat el pessimisme ambiental,  però el cas és que he encetat la setmana amb teories sobre l’estranya qüestió de ‘com som’ enfront del que ens passa.

Deixant-me anar d’una cosa a una altra, diria que he trobat la meva resposta i ajuntat tot no és fàcilment digerible. Canviem tan ràpidament de pensaments, de conducta i d’inquietuds que reafirmar-nos en un ‘jo sóc’ sembla més una il·lusió que una veritat. Mudem de comportament, sigui això virtut o defecte. 

Plorem de goig i ens abraonem d’estima.  Ens aixopluguem de la por amb reptes. Ens barallem per avorriment, però que avorrit quan tu no hi ets! Actuem sense pensar, i pensem sense actuar. No suportem ser tan inhibits però ens aterra despullar-nos amb sobreria. Ens ennueguem perquè res no va com voldríem i ens abrusa la impotència de trobar un cudol a mig camí i no poder fotre-li una patacada!  Demà, potser mandrejarem perquè tot ho tenim sobradament enfilat.  

Ens angoixa ser imperfectes i ens exigim més i més, però reconeixem-ho: ens atreu la imperfecció. Els dubtes ens oprimeixen l’ànim però no ens estimula gaire tenir-ho tot resolt. Ens urgeix creure però desconfiem de gairebé tot (aquesta no és pròpia, però escau). I què em dieu de l’agradosa fiblada de la curiositat? Innocent i perillosa alhora! I quin martiri suportar-ho, però que feixuc renunciar-hi! Som animals de costums, però anhelem la novetat. Busquem transparència, però ens enlluerna l’enigma. Seguretat, però la justa perquè no ens desmengi.

I fem punta al misteri. Tenim esma i força per acomiadar l’arrelam i començar de zero, però un sol petó pot trasbalsar-nos la vida. Som capaços de regalar el nostre món, i també capaços de no concedir una mirada.

Ara mateix trobo la troca tan embolicada que només em queda el cònsol d’altri. Sovint ens emmirallem de forma encotillada en la pròpia realitat, sense dedicar un bri d’atenció a allò que ens envolta. Sempre he pensat que si ho féssim, veuríem que no som ni tan feliços ni tan desgraciats com ens pensem. O per dir-ho en altres paraules que em vénen al cap i que he escoltat en algun moment i en boca d’algú que ara no recordo: la felicitat completa no existeix. Però la infelicitat completa tampoc.

 Pere Calders en parlava a Ronda naval sota la boira i em va fascinar: procura repartir el teu drama/goig entre els milers de persones que estan en la teua o pitjor/millor situació i veuràs com la part que et pertoca no té el volum que t’imagines.

I és així. Ens enlairem. Ens enfonsem. I en realitat, no hi ha per tant. Tot continua movent-se i gràcies a la nostra volubilitat, tornarem a ser al cel i també al fons. Som on som, deia el poeta. Més val saber-ho i dir-ho. I som com som, afegiria. Un estrany i alhora entranyable disbarat, la vida!

Avui, posar-me a escriure aquesta entrada és més un deure que un plaer. Senyals forasters han estat colpint-me al llarg del dia i m’hi han empès. Al metro llegia un article de Sebastià Alzamora on afirmava que ‘la llibertat, sigui de la mena que sigui, es fonamenta sempre en la responsabilitat’. Una hora després, i mentre ja em rumiava el fer una nova aportació al meu espai, veig que algú s’ha anticipat i ha sabut abocar a un text les impressions sobre  temes que últimament m’han estat íntims companys de viatge. És hora, llavors, de dir-hi la meua! 

No voldria que aquest escrit adoptés un to de queixa, tot i que cal precisar que el seu motor han estat una sèrie de daltabaixos que, sense cap permís, han esdevingut quotidianitat. I així tinc ben present allò que deia el poeta al voltant d’una generació ‘hereva d’un temps de dubtes i renúncies’.

Dubtes, molts! I renúncies… infinites! Ben cert que estem condemnats a ser lliures, condemnats a encaminar aquesta llibertat angoixosa cap al destí que creiem més convenient. I ens posem a jugar amb variables, perquè allò et convé d’una manera, i allò altre pot ser positiu d’una altra, i encara allò que no contemplaves, és el més adequat per això i allò… I de cop ens trobem amb mil opcions a atendre i amb la insuficiència de vint i quatre hores diàries. Llavors notem  que perdem oxigen i ens ofega el dilema aquell de ‘treballar per viure’ o més bé ‘viure per treballar’? Quin martiri!

Necessitat de refugi. Indestriablement, la ment viatja enrere i ens porta als feliços anys universitaris, ‘tan pròdigs en experimentacions’ (com bé va definir un/a lector/a d’aquest bloc en un dels seus comentaris), allà on les renúncies no existien, els dubtes eren més innocents i  el futur semblava somriure d’una manera tan irreal com plenera.

Aterratge. De nou al món real, aquell futur d’ençà ja és present i se’ns planta al davant mostrant la seva cara més ingrata. Però com deia ratlles enrere, no pretenc queixar-me, perquè, certament, no en tinc de raons per fer-ho. Pretenc només constatar el xivarri emocional dels primers intents d’encertar el que creus que és el teu lloc. I si parle en termes iniciàtics és per tal de situar-m’hi en la inexperiència, en les primeres descobertes, en les capacitats poc assumides i en un llarg i poc conegut etcètera. Tot plegat fa que cada pas siga una avaluació. Que cada moment siga presses. Que cada moment siga ànsia.

Així tenim l’ordre de les coses, i si l’entenem com un nou episodi d’aquella sèrie de dubtes heretats que ens assalten ara sí i ara també (i que en el fons sabem que tard o d’hora resoldrem) se m’ocorre sentir les menudes angoixes com aquell regust amarg que té la cervesa, que refresca tant i fa tant bé…

“Aquí, on, de vegades,
obrir la finestra és com obrir-se les venes”
(Pasternak)

Temps enrere, atès el meu estat d’èxtasi emocional, vaig voler aprofitar-lo i vaig crear un post on feia una oda a l’encís del bon humor. Curiosament, avui aprofitaré el neguit que em creen unes sensacions ben contràries i tractaré d’endreçar un post que giri al voltant dels moments, dies o períodes que qualifiquem (vés a saber per què) com “negres”.  Tot plegat, esdevé interessant el fet que dos extrems anímics m’hagin mogut a la redacció. Potser el quid de la qüestió radica en què tota situació límit obliga a prendre mesures, tot i que sigui mitjançant un pacte implícit amb la pròpia persona i tot i que sigui únicament deixant testimoni escrit.

Com he avançat al preàmbul, parlàvem de moments “negres” com a sinònim de moments difícils, de perill, de malaurança (tot i que, al meu parer, té el seu encant l’obscuritat!). La causa d’aquests moments té un efecte negatiu directe o indirecte en els individus implicats i també en aquells que hi circumden. I per això mateix, tenim dret a sentir-nos angoixats i a jutjar negativament el nostre entorn. És gairebé quelcom innat, com una reacció fisiològica de defensa.

És clar, hi ha diferències graduals dintre d’aquests “negres” als quals ens referim. Injustícies més o menys alienes, però no per més alienes inexistents. En canvi, només ens adonem quan ens són properes. És llavors quan comencem a dissenyar un esquema amb el volum de casos “negres” reals al món, amb la causalitat que se’n deriva i el patiment que desencadenen. És tant que inclús pensar-hi és d’un esforç quasi inhumà!

Com t’afecten? El teu cervell només és capaç de processar conceptes capitanejats pel prefix “in”: situacions injustes, respostes insuficients, esforços inútils, etc… I és tal el grau en què has interioritzat la dinàmica (ara deixe una mica de banda el plural inclusiu per tal de referir-me a mi mateixa) que fins i tot acabes castigant cada ratlla de l’escrit que has decidit mamprendre en forma de denúncia – o simple alleujament- perquè inclús la pròpia autoavaluació esdevé d’una severitat rigidíssima (pot ser, hauré d’esperar fins demà per penjar l’entrada, ja que avui dubte que vegi el the end).

Continuem amb l’espedaçament d’aquests moments de negror. On són els límits? Són moments en els quals aconseguim sentir-nos força egoistes davant l’experimentació d’una quota mínima de plaer i/o benestar. Sembla que aquest “pecat” traeix i trenca amb l’equilibri de malestar secretament pactat. I en canvi, son aquests petits símptomes de millora els quals esdevindran clarobscurs, convertint-se així en la peça clau del trencaclosques i en allò més esperançador de l’assumpte. Així llavors, seran aquests els que ens faran mirar endavant amb esperit constructiu i de superació, tot i que encara siguin febles les percepcions de les pròpies possibilitats.

Curioses les dualitats de la vida, oi?

Imagine que molts de vosaltres, així com jo, ja des de menuts, us heu mostrat neguitosos i reticents a tots els canvis que porta amb si l’inici de la tardor. És, d’entre les quatre estacions de l’any, aquella tacada amb més connotacions negatives. És com si, després d’una treva (òbviament, el parèntesi estival), tornés a fer-se efectiu un conflicte bèl·lic que aleshores se’ns representa en forma de material escolar, mànigues llargues i paraigües.

 
Adés s’ha projectat en mi una melangia semblant a la dels dies que precedien a la “tornada al cole” que m’ha mogut a rememorar aquelles molestes sensacions d’inquietud, potser resultat d’ésser al bell mig de les jornades més grises i fredes del mes de setembre… o potser, perquè, al cap i a la fi, encara continue sent un tant antipàtica davant els habituals començaments tardorals…

El passat juliol deixava enrere Itàlia i moltes més coses. D’entre elles, la vida universitària. I ara què? D’on vinc i cap on vaig? Dubtes, dubtes i més dubtes que em vaig veure obligada a transformar en petites decisions i perfils de projectes força llunyans a la seua concreció.

Aplegats a aquest punt, l’enderiament a no trencar radicalment el quefer estudiantil s’enfronta amb l’afany (i la necessitat!) de començar a atényer un cert grau d’independència econòmica, únicament assolible per la via del jornaler. Descobreixo, però, que no són per força incompatibles i, tot i que és obvi que no resultarà gaire fàcil fer front a ambdós responsabilitats, penso en l’Ovidi quan recitava allò de “bon vent i barca nova!”.

I així és com comença a prendre forma el que serà una nova etapa vital, inserida en un òptim teló de fons: Barcelona! Dit així, bé sembla un esdeveniment digne de rebre amb salts de goig que, qui sap perquè, no he sabut interpretar com a tal. Neda endins de mi alguna cosa que obstaculitza la plètora d’alegria i m’empetiteix davant la notícia. No sabria pas com explicar-ho. Tal vegada és la grandesa de la ciutat comtal, potser l’obligació d’haver de respondre davant un nivell acadèmic considerable (no em veig amb esma d’utilitzar l’adjectiu “professional”), la pressió inexorable d’haver d’incorporar-me al món laboral, la nova casa, els nous companys… o senzillament la por que em genera aquesta desconeguda fase que, tot i que sempre m’agrada donar noms i cognoms als conceptes, continua sent òrfena.

 
En suma, tot depèn de l’efímera decisió que efectuem en un determinat instant: perquè açò sí i allò altre no? I una vegada decidits, sols resta mirar endavant…

Hi ha dies que suren pel meu cos sensacions força generoses que surten del no res. Quan açò es dóna tracte per tots els mitjans d’aprofitar-me’n i deixar acte de constància d’aquest momentani estat de complaença. Avui és un botó de mostra i he decidit, lluny d’enfrontar-me amb el món exterior, concedir-me una treva amb mi mateixa. Més quan sé que hi tinc el temps de la meva part…

Bé sabem que la vida a Bologna durant el temps que he tingut a Neus amb mi (llevat del breu parèntesi d’estudi) ha estat bastant agitada. Vertaderament, tant la ment com el cos em demanaven a crits una alternança d’hàbits, doncs tots dos es trobaven en un estat d’esgotament desfermat.

 Per tant, decidisc regalar-me un dia ric en rutines relaxants i fortament tranquil·litzadores: passeig aquàtic a la piscina, tasques domèstiques a un ritme més que considerat, concentració il·limitada en la música que més m’agrada, assaboriment absolut de literatura en italià… I com de gratificador esdevé tot plegat quan inverteixes un cent per cent en dedicació! Hi resta una satisfacció que no aconseguisc descriure amb paraules! Tal vegada perquè en dies com aquest, el que sovint em sembla magne es redueix a minuciós i cap paraula em sembla suficientment propera a allò real…

D’entre altres tasques, aquella que em disminueix sobremanera tota tensió física i psíquica és l’escriptura. Hi ha dies que em plante al davant de l’ordinador i no aconseguisc treure cap peça mínimament satisfactòria. Altres, en canvi, observe com naixen línies i més línies i com, sense cap pretensió inicial d’obtenir cap sentit lògic, surt un discurs quasi rodó. I escric i escric… I me n’adone de l’insospitada capacitat de relacionar confusos conceptes ( em colpeja sempre a la ment l’idea vaticinada per Los Rodríguez a la mítica La puerta de al lado: “ideas circulares, palabras que no paran de girar en mi interior”) que en altres moments hauria deixat per inconnexos.