Només uns quants
Deixa un comentariTenir un nou dia per davant i les notícies del matí em reten a jugar a arreglar el món, com acostuma a passar-me a punta de sol. I em ve a la ment aquest trosset de cel, una mica brut, però lluent.
Si bé és cert que les paraules de la Roig no mereixen desacord, val a dir que sóc al bàndol fatxenda i em consola el sedatiu que ens salvarem uns quants.
‘Descobreixes una paraula i sents, ho volem imaginar, el mateix plaer que sentien els primers homes i les primeres dones en relacionar els objectes amb els sons. Enraonaven, s’entenien en un continuum. Somnies que enamores els altres amb la música de les paraules ben triades, aquelles i no unes altres. Però també has de créixer, i aquest moment t’arriba quan t’adones que una paraula no canvia res. He escrit més amunt que les paraules et salven de l’angúnia, del malestar que experimentes quan contemples el dolor d’altri. Però aquesta idea benefactora, si bé et calma provisionalment, no deixa de ser una presumpció. Elias Canetti conta la història d’un escriptor desconegut que, cap als anys trenta, en veure que s’acostava una guerra terrible, va escriure al seu diari: ‘No hi ha res a fer, però si fos un escriptor de debò, hauria d’aturar aquesta guerra’. És el fracàs d’un fatxenda. ¿Qui pot creure que amb les paraules deturarà l’avenç del mal, farà desaparèixer la crueltat? Les paraules no signifiquen el mateix per a tothom‘.
(Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida)